Després del Procés

El del llibre de Jordi Muñoz és probablement el full de ruta més clar que he llegit

Vistas des de l'interior d'un edifici de la Gran Via durant la manifestació de la Diada del 2019 / CRISTINA CALDERER

En aquests moments, entre les imatges d’Urquinaona en flames i les d’un país atrapat entre la fase 0 i 1 del desconfinament no hi ha vuit mesos de diferència, sinó dos mons que semblen insalvables. Tanmateix, el Procés tal com l'havíem conegut és probable que finís abans de tot això. Almenys això és el que es deriva de l’important llibre que acaba de publicar, quan les llibreries encara continuen tancades en una part del país, Jordi Muñoz sota el títol Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés.

Aquest assaig polític de part, tal com defineix honestament el seu autor, però també apassionadament sobri, intenta definir què ha estat el Procés i a la vegada establir les possibles estratègies presents i futures del sobiranisme i l’independentisme. En aquest sentit, l’esforç que fa per explicar quines són les estratègies de fons que estaven en joc abans de l’1 d’Octubre i les que ho estan actualment, defugint la dialèctica d'hiperventilats contra traïdors, és probablement el millor relat que he llegit per entendre un moviment que, conformat per massa sobreentesos, s’explica realment poc a ell mateix. Alhora, la seva voluntat de sortir del relat periodístic del dia a dia del Procés per superar les explicacions immediatistes i tàctiques de les accions, permet entrar en les lògiques profundes d’aquest moviment. No és que l’autor no tingui tesis pròpies, i algunes d'indubtablement fortes i polèmiques en el si del moviment independentista (com l’afirmació que la declaració d’independència del 27-O va ser un gran error no tan sols per la seva ineficàcia, sinó per la seva il·legitimitat), és que fa un notable esforç clarificador de la diversitat de posicions enfrontades en el si del moviment.

Muñoz intenta alliberar l’independentisme de la gàbia melancòlica dels esdeveniments d’octubre del 2017

En el camp de les tesis fortes, en un llibre d’escriptura fresca i suau, podem trobar la ubicació del Procés en el marc de la història del catalanisme. Podria semblar una obvietat, però no ho és quan una part de l’independentisme va postular que la seva pròpia irrupció era la “mort” del catalanisme (confonent catalanisme amb pujolisme, probablement perquè en realitat s’havien cregut el relat del mateix pujolisme), mentre que fora de l’independentisme altres sectors han proclamat exactament el mateix, en aquest cas però com a crítica. Un camí en què l’autor també situa el govern de l’Entesa Nacional de Progrés dirigit per Pasqual Maragall com un moment clau per entendre el naixement del Procés, cosa que no deixa de ser també una heretgia segons a qui es pregunti tant a dins com a fora de l’independentisme. Però és en la interessant anàlisi del caràcter de classe i de l’economia política subjacent al Procés on el llibre esdevé clarament clau per caracteritzar un moviment “polièdric, divers i sovint contradictori”. Un moviment social que té la seva principal fortalesa en la densitat del teixit civil que el sustenta; i la seva principal debilitat en la incapacitat d’estendre’s més enllà d’aquest teixit. I és que és possible que en realitat el Procés no sigui un moviment social –de fet, com reconeix el mateix autor, no respon als cicles clàssics d’aquest tipus de fenomen social–, sinó més aviat un moviment sociopolític, on es barreja el que és institucional amb el que és social amb fronteres a voltes difuses, fortament articulat per una cultura político-simbòlica. Una realitat des de la qual intenta relacionar-se amb els catalans i catalanes que no comparteixen aquesta codificació a partir d'un pacte polític instrumental, i d’aquí la reivindicació constant de la “nació política” enfront del “nacionalisme”, sense obrir, però, en aquest intent, el software de la construcció cultural de la nació catalana. Ja sigui perquè es considera que aquest codi font és millor no posar-lo en primera línia política, o bé perquè es considera des d’alguns nuclis, cada cop més essencialistes, que és innegociable. Tanmateix, no es pot pretendre que allò que per a alguns és essencial, la construcció nacional, es consideri que per a altres és instrumental. El problema no és “eixamplar la base”, ni tan sols oferir només la nació com un pacte de drets i llibertats, sinó transformar i discutir quina és la realitat nacional catalana en tota la seva extensió.

Perquè, en realitat, el llibre, des de la constatació que si el Procés va actuar coordinat del 2015 al 2017 ara ja no actua així, intenta sortir de l’atzucac actual. La falta d’estratègies conjuntes de l’independentisme, que el deixa en mans de batalles incomprensibles, el posa en perill de quedar atrapat en un debat del passat, ple de retrets, i no del futur. Muñoz intenta alliberar l’independentisme d’aquesta gàbia melancòlica sobre els esdeveniments de l’octubre del 2017, analitza fredament i clarament per què Catalunya no va ser independent i a partir d’aquí marca un full de ruta. Probablement el full de ruta més clar –molt més, sens dubte, que el famós dels 18 mesos– que he llegit. Tanmateix, sense desvelar aquí quina és la seva proposta, em sorgeix un dubte. Per a ell és clau la relació que s’estableixi entre les dinàmiques polítiques de l’Estat i les catalanes. Per a mi, però, aquestes haurien d’anar molt més enllà de la mera lectura de les correlacions de forces i les aliances conjunturals. Com apunta molt bé ell, si alguna cosa va quedar veritablement desacreditada l’octubre del 2017 va ser l’estratègia de la desconnexió, i en aquest marc el catalanisme no pot quedar fora del debat i les propostes del conjunt de terres de parla catalana i de la diversitat nacional i territorial del conjunt d’Espanya. El debat sobre l’ España vaciada hauria de ser en aquest sentit clau, perquè és el que està posant contra les cordes ara mateix tot un model dominant de construcció territorial i nacional espanyol. El perill per a l’independentisme en això, és que si participa en la transformació del conjunt d’Espanya el projecte de la independència pugui resultar menys atractiu. El perill de no fer-ho per al conjunt del sobiranisme és que no s’assoleixi el reconeixement de Catalunya com a nació sobirana.