Els socialistes i Catalunya

Hi ha un problema profund que no només afecta els dirigents més perifèrics del socialisme

Quan la setmana passada l’Assemblea d’Extremadura va votar a favor, amb els vots favorables del PSOE i l'única oposició de Podem, d’una nova aplicació del 155 a Catalunya "de manera firme, con la amplitud y duración que se requiera, para frenar el desafío independentista", esperava que el govern d’Espanya portés aquesta resolució al Tribunal Constitucional. No perquè cregui que això sigui matèria d’aquest tribunal, sinó perquè aquest va ser el criteri que va defensar el PSOE davant la resolució, a iniciativa dels comuns, del Parlament de Catalunya que demanava l’abolició de la monarquia. Segons ells, aquesta resolució la feia “una cámara parlamentaria, que al ser autonómica se extralimita en sus funciones". Tot això contra la mateixa opinió del Consell d’Estat, que entre tots estan convertint en un òrgan progressista, però amb l’admissió a tràmit del Tribunal Constitucional. Seguint el mateix criteri no els quedava altra opció que recórrer la resolució extremenya davant d’aquest mateix tribunal.

Aplicar el 155 a Extremadura?

Evidentment no ha passat.

Però la resolució de l’Assemblea d’Extremadura no es quedava només en el 155. Defensava la monarquia com a “símbolo de la unidad y permanencia de una nación milenaria", l’abandonament de la bilateralitat amb Catalunya i la implementació del castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament. Si acceptéssim, que seria molt acceptar, que la nació espanyola neix el 1492, llavors el mil·lenari hauria de ser cap al 2492, i si situem aquest naixement cap al 1812, ens n’aniríem cap al 2812. No sé si llavors encara estarem en ple Procés o encara hi haurà algú a qui se li acudeixi apel·lar al 155. Tot és possible. En tot cas, tant l’aplicació del 155, ara i abans, com l’eliminació de la bilateralitat o del català com a llengua vehicular són inconstitucionals. Davant d’això, Miquel Iceta, amb la seva habitual 'finezza', ha qualificat la posició del Parlament d’Extremadura de “poc elegant”. Odón Elorza ha anat una mica més enllà. A les xarxes ha afirmat que era “una declaración rancia de la derechona y de confrontación con el gobierno”, i ho ha reblat amb un “hay que frenar la involución, nunca seguir su juego”. Unes crítiques a les quals el dirigent socialista extremeny ha contesta dient que no volien una aplicació immediata del 155 “porque si se hiciera sin razones los tribunales europeos podrían rechazarlo y sería muy grave”. Sobren els comentaris. Però tot això tan sols és el símptoma d’un problema més profund que no només afecta els dirigents més perifèrics del socialisme.

'Los extremeños se tocan'

La resposta de Pedro Sánchez és molt simptomàtica de l’estat de confusió del socialisme espanyol i de fins a quin punt el seu marc mental és el de la dreta

Un dels titulars de l’entrevista que va fer 'El País' a Pedro Sánchez en la commemoració dels 40 anys de la Constitució deia: “A los independentistas no les importa el modelo de estado, porque los independentistas siempre han actuado contra el ser de España". I més enllà d’aquest 'ser de Espanya', que suposo que connecta amb la idea de la 'nación milenaria', a la mateixa entrevista, quan li pregunten si aposta per un model federal, diu tres coses que són delirants: a) que el federalisme està desacreditat per la experiència de la II República Espanyola; b) que als “separatistes” d’aquell període no els importava la República, ja que ells actuaven contra el “ser” d’Espanya quan van declarar la independència; i c) que, de fet, l’estat autonòmic ja és un estat federal. Més enllà que en aquesta resposta en realitat no proposa res per a Catalunya, ni per a Espanya, més enllà de quedar-nos on som –és a dir, en un estat autonòmic que fa aigües– , la resposta és molt simptomàtica de l’estat de confusió del socialisme espanyol i de fins a quin punt el seu marc mental és el de la dreta.

Valls: "Hi ha molta gent en el sector independentista que vol que s'apliqui el 155"

En realitat, i primer de tot, la II República no va ser federal, era un estat integral compatible amb autonomies; per tant, el problema del federalisme actual no és la imatge creada pel franquisme de la “república disgregadora”. En segon lloc, els “separatistes” del període que, segons Sánchez, van declarar la independència, és a dir, el president Lluís Companys, en realitat el que van afirmar l’octubre del 1934 va ser l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. No actuaven contra cap “ser” d'Espanya, reclamaven en tot cas una Espanya diferent; i quan ho feien era en solidaritat amb la vaga general convocada per la UGT i el PSOE i la insurrecció dels miners d’Astúries l’octubre del 1934. De fet, 'El Socialista', fundat per Pablo Iglesias el 1886, afirmava, abans d’aquell octubre, que “el verdadero interés republicano, nacional, defensor del interés colectivo de toda España, está hoy en Barcelona”. Alhora, el dirigent del PSOE Luís Araquistáin escrivia just al setembre que “una Cataluña independiente, pero revolucionaria […] nos inquieta menos que una Cataluña sin autonomía”. No era una declaració isolada. Azaña, futur president de la República, afirmava també en aquell context: “Así como hoy Cataluña es el último bastión que le queda a la República, el Poder autónomo de Cataluña es el último Poder republicano que le queda en pie a España". Es podrà jutjar com es vulgui, però haurem de convenir, com a mínim, que no només Companys actuava contra el 'ser de Espanya'; seguint el criteri de Pedro Sánchez, ho feia el mateix PSOE, un criteri amb el qual Vox segurament estaria d’acord.

JxCat exigeix als polítics espanyols que "no es tornin a posar a la boca el 155"

Haurem de convenir, com a mínim, que no només Companys actuava contra el 'ser de Espanya'; seguint el criteri de Pedro Sánchez, ho feia el mateix PSOE

Però, de tot això, gran part dels socialistes d’Espanya semblen haver-se quedat amb un discurs tan irrellevant en el seu moment, durant el debat sobre l’Estatut del 1932, com influent en la classe política espanyola actual. El de la 'conllevancia' orteguiana, en què la qüestió catalana era un fenomen “que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar” produït “por una misteriosa y fatal predisposición, el afán de quedar fuera, exentos, señeros, intactos de toda fusión, reclusos y absortos dentro de sí mismos”, fet que no es donava en el cas espanyol, ja que “no existía en nosotros ese sentimiento negativo, precisamente porqué estábamos poseídos por el formidable afán de ser españoles, de formar una gran nación y disolvernos en ella”. I és que aquesta “misteriosa y fatal predisposición” “es algo de lo que nadie es responsable; es el carácter mismo de ese pueblo; es su terrible destino, que arrastra angustioso a lo largo de su historia. Por eso la historia de los pueblos como Cataluña e Irlanda es un quejido casi incesante”. Un problema, en definitiva, “fatigoso para los demás”. I l'expressió més clara de la 'conllevancia' avui és fer mil taules bilaterals, però no fer la Taula per parlar directament del problema, pensar que Companys bàsicament actuava contra el 'ser de Espanya' i afirmar que l’estat autonòmic és federal, que bàsicament és el mateix que afirmar que no cal fer res, ja que ja està tot fet en aquest 'ser de Espanya'. Com diu Odón Elorza: “Hay que frenar la involución, nunca seguir su juego”. Sí Odón, sí, cal.