Un altre balanç de la poesia catalana

A principis de maig, la poeta Dolors Miquel publicava  una carta de denúncia de la situació cultural (i, especialment, literària) a Catalunya. La va publicar en aquest mateix diari. Després va circular per Facebook, i segur que en altres pàgines d’internet. Uns dies més tard, l’escriptora Maria Barbal continuava la denúncia. I ja està, ja s’ha fet una mica de soroll, i aviat ho hem de tapar tot. No tinc constància que després se n’hagi fet cap altre debat. S’ha anat apagant, apagant, i ja no ha calgut ni bufar la flameta que quedava.

En l’article de Dolors Miquel apareix el fals maquillatge de Barcelona, i aquesta màscara ja del tot grotesca que ens mira tot el temps (que potser ja els darrers dies s’està convertint en tota una mena de circ). Apareix la denúncia de la falta de crítica literària, i de la lloança a tort i a dret, sense cap mena de criteri, que ens ha dut a la total desconfiança davant qualsevol llibre que es publiqui. I més si és poesia. A tots aquests elements que denuncia, encara n’hi afegiria alguns altres. La situació de la poesia catalana no ve d’ara, no és fruit de factors recents, sinó d’una estructura que s’ha anat creant al llarg d’anys.

Tenim diverses situacions que ens han dut fins aquí, a aquest estat de coses que sembla un camp erm, però que no ho és tant, potser és una planta que s’ha inclinat massa i l’hem de redreçar una mica, li hem de posar els bastons i els cordills durant un temps, que pot ser molt llarg o una mica més breu, tot depèn de la resposta i de la bona voluntat de totes les parts. Algunes d’aquestes situacions ja les explica Dolors Miquel en el seu article, al qual em remeto.

Tenim la situació de Sant Jordi, que ha arribat a límits esperpèntics. Sant Jordi ha deixat de ser el Dia del Llibre per ser el dia de les vendes d’un producte qualsevol. I el dia de les estrelles rutilants de no se sap on que sembla que han escrit no se sap què. La resta de l’any el llibre acaba arraconat com una andròmina de la qual no cal ni parlar-ne. Bona part de la culpa prové també d’una minva de professionalitat en el món dels mitjans de comunicació. D’una banda, es busca la notícia impactant, fugissera i superficial. De l’altra, els periodistes no tenen cap mena d’especialització sobre el tema del qual estan parlant (en aquest cas, la cultura i, concretament, la literatura), i de vegades no tenen ni la més mínima informació bàsica.

Tenim la situació dels premis. Crec que aquest és un dels problemes més greus a què ens enfrontem. S’han convertit en una arma de doble tall. D’una banda, han perdut molt de prestigi i, de l’altra, sembla que siguin l’única via per poder publicar un llibre, fins i tot per a poetes de renom i que no ho haurien de necessitar. En altres literatures que conec (a banda de l’espanyola, que en aquest aspecte fins i tot és més escandalosa) els concursos a obra no publicada, com són els que existeixen a casa nostra, són els més mal considerats. Els premis funcionen de manera oberta, uns mesos abans de lliurar el premi hi ha una llista de nominats, que poden ser de 4 a 20 (en aquest segon cas, es passa per diverses fases de selecció). Durant tot el temps abans de saber qui n’ha estat guanyador, els autors poden tenir diverses trobades amb el públic. Hi ha una activitat de foment de la lectura i el públic es pot formar el seu criteri sobre les obres seleccionades. Però és en última instància un jurat de professionals el que delibera sobre el llibre que acaba rebent la distinció. Aquesta seria una de les sortides a la manipulació i al secretisme imperant en els premis actuals. Una altra l’hauria de donar tot el sistema. Autors de reconegut prestigi com Manuel Forcano o Miquel de Palol, ¿necessiten els darrers premis que han obtingut? O millor formulem la pregunta d’una altra manera: ¿necessiten presentar-s’hi? Són autors que haurien de poder portar els seus originals a les editorials i els haurien de poder publicar directament. Sense que ells ni l’editorial haguessin de recórrer a cap premi.

L’esclat de les petites editorials és un aspecte del tot positiu. Són editorials que han anat sorgint durant aquests anys (però pensem que aquí també hi ha editorials més veteranes) i que es mantenen per l’esforç i per la passió en tots els àmbits dels seus fundadors i directors. Dic passió no pas en un sentit romàntic, sinó en un sentit de fer front fins i tot als embats econòmics. La poesia no ven, i segur que els comptes d’aquestes editorials els obliguen cada mes a plantejar-se la seva feina. Ara bé, potser una atomització galopant no seria la millor situació. En qualsevol cas, és un aspecte que podrem valorar d’aquí uns anys. El que faltaria és apostar més per les traduccions, que són la manera de poder renovar poètiques i literatures. Les traduccions són molt poques en relació a la quantitat ingent de poetes catalans que es publiquen. Ja sabem que hi ha més poetes que lectors de poesia, però en el cas de Catalunya és del tot alarmant.

No puc estar d’acord amb l’últim punt de l’article de Dolors Miquel quan parla dels poetes joves en espanyol que escriuen a Catalunya i que no valoren la producció en català. No és aquest el punt en què dissenteixo, ja que això és una realitat, igual que passa a l’inrevés, no ho neguem. El que no veig és que aquests poetes tinguin tant de prestigi. El fet que facin servir les xarxes socials i que tinguin milers d’amics i ho esbombin a tot arreu no indica que siguin molt llegits, o que siguin realment seguits. Fan molt de rebombori, això sí, però tant els que escriuen en espanyol com els que escriuen en català. ¿Que no valoren els poetes que escriuen en català? No, és clar. Fan com qualsevol tradició literària: no busquen el que tenen a prop sinó el que tenen lluny. És evident que hi ha algunes excepcions, però segurament si li pregunto a un poeta català jove que em digui cinc, només cinc, noms de poetes que escriguin en castellà, en portuguès, en gallec, en basc, en asturià, o que ens en digui un parell en occità, ja veuríem quin és el resultat. El coneixement del que tenim més a prop sempre ha estat una nosa, esperem que el coneixement del que tenim a dins de casa no acabi convertint-se no en una nosa, cosa que voldria dir que encara existeix, sinó en el camp erm a què he fet referència en començar.