Gràcies, Rubi. Gràcies, Òscar

BarcelonaQuina gran tarda. Concentració de felicitat. Feia massa temps. Certament els pericos estem poc acostumats a les victòries. Per això, quan arriben, en gaudim tant. Ara no puc mesurar en termes estratègics o econòmics les conseqüències d’aquesta classificació europea. Tampoc no és la meva feina. El que sí que puc intentar explicar és la felicitat que vam viure tots els que ens vam trobar ahir a Cornellà. La felicitat del futbol. Com va dir algú, el futbol és la més important de les coses poc importants. I ahir semblava important de veritat. Sobretot veient els més joves. Perquè els nens pericos són uns herois que demà podran presumir d’equip. Perquè molts joves -com el meu fill Oriol- no recorden l’últim cop que vam anar a Europa. Han passat dotze anys, massa temps. Cornellà, per fi, serà europeu. El primer cop que anem a Europa des de la mort de Dani Jarque. Tots vam pensar en els pericos que no ho han pogut veure. Jo, en Rafael Metlikovez, que n’hauria fet una gran crònica. I en Claudio López Lamadrid, que avui s’hauria deixat anar amb uns tuits eufòrics. Els que ahir érem al camp vivíem un sentiment col·lectiu des d’una experiència personal. Pensant en l’avi o el pare que ens va fer pericos. En l’amic que ja no ens acompanya al camp. En tants dies tristos. Amb un guió perfecte. Vivint dos partits en un. Sense celebrar del tot el gol de Wu Lei pel rumor de penal al Sánchez Pizjuán.

Tota aquesta felicitat els hi devem a uns jugadors compromesos i brillants. Moltes gràcies. Ahir, Borja va fer el millor partit de la temporada. Darder va plorar de dolor i va aguantar molts minuts. Marc, immens. Mario Hermoso, bo com sempre i especialment compromès (sembla perico de bressol). Naldo, amb un imant al cap. Admiració absoluta pels veterans Diego López i Granero. Jugadors que ja ho han jugat tot i que van viure el partit com si fos el primer important que jugaven a la vida. Els hauria de citar tots (Melendo, Pedrosa, Rosales). Acabant -o començant- per uns capitans que han tingut un paper secundari al camp però fonamental al vestidor. I sense ni mitja queixa.

Però l’agraïment més especial és per als dos màxims responsables esportius del club. Dos homes de la casa. Malalts de futbol. Obsessius del treball. Convençuts del que fan. Compromesos amb el club. En alguns moments han estat objecte d’unes crítiques desproporcionades. Des de la tranquil·litat d’haver-los defensat en els pitjors moments, avui vull compartir la felicitat amb aquestes dues bones persones. Gràcies, Òscar. Gràcies, Joan Francesc.