25/11/2011

#josócdelara (i de l'Espanyol!)

2 min

Jo sóc de l'ARA perquè m'agrada el criteri i l'opinió dels seus periodistes (Capdevila, Trillas, Soler, Serra), les anàlisis lúcides dels columnistes consolidats (Ramoneda, Cardús, Tresserras, Roig), el rigor i la passió dels nous talents (Moreno, Ximeno, Muñoz, Espasa). Per l'espai que dóna a la política cultural (Bonet, Marcé). Perquè els meus fills es barallen per l'Ara Kids.

Jo sóc de l'ARA perquè és una expressió de coratge i que tot es pot fer diferent. Ho sóc perquè compleix amb dues de les màximes d'inspiració tarradelliana que em va ensenyar Josep M. Bricall: "Si volem ser un país normal, comencem per comportar-nos com si ho fóssim" i "hem de fer les coses d'una determinada manera".

Jo sóc de l'ARA perquè no cal una hermenèutica del poder per llegir-lo. Per sort, no és neutral. Però tampoc no és la peça d'una estratègia interessada. No ho sóc ni per militància ni pel que representa. Sóc de l'ARA pel que és.

Jo sóc de l'ARA des de l'1 de setembre del 2009. Aquell dia, el Carles Capdevila em va convocar a una reunió per ajudar a pensar un nou diari. Recordo molt bé la data: aquell matí havia mort el meu pare. Jo sóc de l'ARA perquè ell ho hauria estat.

Però també sóc de l'Espanyol. I l'ARA és culer. Molt culer. Malgrat això, el seu primer número va retardar el tancament per incloure la crònica de la gran victòria de l'Espanyol al Calderón. Quan hi té espai, el tracte a l'Espanyol és exquisit. El Toni Padilla, l'Albert Solé i la Natalia Arroyo són, sobretot, malalts de futbol. I a l'ARA hi ha la columna més anticuler de la premsa catalana. Sé que algun lector se n'ha queixat. Però a mi ningú m'ha donat mai cap indicació. I sé que n'he dit de grosses. L'ARA és culer més pels seus accionistes i directius que per la seva redacció d'Esports. És sabut que molts són apassionadament culers. I no només això: a vegades fins i tot crec que estan convençuts que el Barça és important. I que Guardiola és molt més que un bon entrenador. I que allò tan vulgar del llevar-se d'hora és una frase profunda.

Entenc el protagonisme del Barça a la secció d'Esports. Una altra cosa és la constant aparició -en forma de metàfora o comparació- a la resta del diari. I el que més em dol és que els pericos haguem vist reproduït a l'ARA el nostre pa de cada dia: la Natalia, la crac que s'havia de centrar en l'Espanyol, és tan bona que els de l'equip gran ens l'estan fitxant a poc a poc.

stats