ESPÈCIE PROTEGIDA

Un petit balanç i una gran il·lusió

Des fa 13 anys que no vivíem una última jornada amb emoció

Només queda un partit de Lliga i, per tant, ja podem fer balanç. Si considerem que som el desè pressupost de la Lliga, la temporada ha sigut bona. Només el Getafe -i tal vegada l’Alabès- ha fet una temporada més bona que nosaltres en termes relatius. Per història som grans. Però, en allò que compta per ser competitiu, som els desens. I, en el pitjor dels casos, quedarem onzens. I amb possibilitats de classificació europea fins a l’últim partit. Amb un joc que feia anys que no vèiem. I amb uns nanos del planter que se’ns han fet grans jugadors. Un balanç just també ha d’incorporar la ratxa horrible que va tenir l’equip o els avantatges que hem deixat escapar. La meva nota de la temporada és un notable alt. Un 7,5. I em nego a fer-la dependre dels partits de demà. En tot cas, classificar-nos per a Europa em faria arrodonir-la a un 8. Ja tindrem temps de fer un balanç detallat. Ara toca concentrar-nos en el partit de demà. Però el notable no és revisable.

Des de fa tretze anys no vivíem una última jornada amb emoció. El 13 de maig del 2006, el dia del gol de Coro. Curiosament, com demà, contra la Reial Societat. El dramatisme d’aquell dia no té res a veure amb la il·lusió de demà. Allò era evitar anar a l’infern. Això, un petit premi que ens mereixem després de molts anys de sequera.

El més semblant que hem viscut a Cornellà va ser aquella semifinal que teníem tan de cara. Casualment contra el nostre rival real de demà: l’Athletic de Bilbao. I, tot i la il·lusió d’arribar a una final, vam ser 32.000. Quan vaig veure que no omplíem el camp vaig pensar que no arribaríem a la final. Demà -els temps han canviat- signo que siguem 30.000 a l’estadi. Si hi arribem, estic convençut que els jugadors faran la seva part de la feina (sobre la feina necessària que han de fer els jugadors del Sevilla no hi tenim cap incidència).

Confesso que durant la temporada he sigut una mica euroescèptic: si no pot ser la Champions, res. Per les prèvies, pels riscos de desgast, perquè diuen que fins a semifinals no és rendible. Però la il·lusió m’ha fet canviar d’opinió. Vull tornar a veure l’Espanyol a Europa. Vull recordar-li al destí que ens en deu una. Vull complir la promesa que li vaig fer al meu fill trucant-lo des de Glasgow. Vull superar la síndrome Leverkusen i aquells dos dies viatjant en autocar. Però, abans de tot això, demà vull compartir amb 30.000 pericos dues hores d’autoestima, il·lusió i eufòria. Ja ens toca.