Ser el que diem que som
Aquesta setmana hem viscut de manera exagerada el tradicional caràcter ciclotímic de l’afició de l’Espanyol. Suposo que ho són totes les aficions de tots els equips. Però per sort i per desgràcia sempre he estat perico i no tinc amb qui comparar: passem del més gran dels optimismes al pitjor pessimisme en qüestió d’hores, de l’“Aquest any la podem fer grossa” a l’“Aquest any patirem” només per un partit. I ni érem els millors d’Europa per eliminar amb solvència dos equips de quarta línia, ni som un desastre per haver perdut amb un equip de Champions que té tots els milions per fitxar els jugadors que vulgui.
La ciclotímia no sé si és un tret d’identitat del perico. Però el que sí que ho és -si més no en el meu imaginari: ja se sap que això de les identitats té molt a veure amb les construccions que ens fem cadascú-és la manera de tractar els nostres jugadors. Mentre porten la nostra samarreta, mentre estan compromesos amb l’equip, que no ens els toquin. Siguin millors o pitjors, màxim respecte. Perquè els pericos no només hem admirat els Solsona, Marañón, Caszely, Tamudo o De la Peña. També hem aplaudit i estimat Molinos, Arabí, Pacheta o Golobart. Perquè som l’Espanyol i estimem a qui ens estima. Perquè no som ni rics ni nou-rics. Perquè el nostre lloc en el futbol ha estat més a prop d’aquests jugadors treballadors i compromesos que no pas dels que van sobrats de talent. Per això i perquè no entenc en què beneficien l’equip em van doldre tant els xiulets de diumenge passat a Javi López, el nostre capità. No en faré una defensa futbolística, malgrat que els entrenadors d’aquests deu anys suposo que de futbol en saben més que tots nosaltres. És obvi que l’Espanyol necessita un lateral dret millor (esperem que Corchia surti bé). Però també és obvi que diumenge Melendo (el meu ídol, Melendo) no va ajudar gens Javi López, que va tenir dos homes ràpids durant tot el partit per la seva banda. Ara bé, al marge d’aquestes consideracions, el meu Espanyol és comprensiu amb les errades dels jugadors. El meu Espanyol no s’enriu de Víctor Sánchez a la xarxes (tot i que vull que jugui Darder), ni xiula Dídac Vilà (tot i que el titular ha de ser Pedrosa), ni desconfia de Lluís López (tot i que li falta madurar i acabarà sent el quart o cinquè central). Precisament per les seves debilitats necessiten el nostre suport. A més, la majoria són del planter. I confiar en el planter no és dir-ho: és assumir riscos i donar suport. Avui tenim una nova oportunitat per demostrar-ho.
