22/02/2019

Macba o CAP: un fracàs de ciutat

3 min

A Barcelona la cultura ha deixat de ser un espai de consens, i hi ha raons per preocupar-se. L'enfrontament entre una part del món de la salut i una part de la comunitat cultural sobre la construcció del nou CAP del Raval posant a la palestra una decisió prèvia que adjudicava al Macba la Capella de la Misericòrdia és un signe inequívoc que alguna cosa no funciona a Barcelona. No farem història, perquè tant el CAP com el Macba tenen tot el dret a ampliar-se i a disposar de l'espai necessari per prestar en condicions òptimes els seus serveis. La pregunta a la qual algú hauria de respondre és per què una ciutat que aspira a tenir un paper rellevant en el món de la cultura es planteja aquesta disjuntiva.

Construir un nou CAP forma part d'una despesa social assumida per tothom sense cap discussió. Ampliar el Macba, per contra, requereix un esforç de consens entre administracions molt complex. Això és el que té la cultura al nostre país: molta retòrica i poca complicitat institucional. La part feble d'aquesta equació no és el CAP, encara que hi hagi qui s'entesti a dir-ho. Al contrari, per al Macba aquesta és un oportunitat única, de les que passen un cop cada molts anys.

Algú ha posat sobre la taula, potser sense mala intenció però de manera irresponsable, un debat inacceptable entre salut i cultura. I per poc que afinem l'oïda aquest tipus de confrontacions generen expressions tan demagògiques com: "Bé, és que la cultura és cosa de 'pijos'". O pitjor: "Total, aquests quadres són propietat dels rics de la ciutat". És el que tenen els populismes.

Deixeu-me dir una cosa. Un Miró és propietat de la humanitat, encara que formi part de la col·lecció d'un empresari o d'una empresa. Es pot comprar o vendre però no es pot destruir, i això, en última instància, constitueix l'essència mateixa del patrimoni públic. És curiós que un govern que beneeix un festival de filosofia posi en qüestió el creixement d'un dels seus principals espais de pensament.

El Macba està vivint en un context social d'agressivitat i mal rotllo. Se l'acusa de prioritzar els interessos de les elits davant els de la ciutadania normal, i no hi ha res més fals. Per descomptat, la gestió del Macba es pot millorar i la seva capacitat de participar en l'apoderament dels veïns es pot ampliar. Però podem convenir que aquest tipus de dinàmiques demanen temps i necessiten uns recursos dels quals ningú ha dotat el museu. Ampliar el CAP és el resultat d'un pacte consolidat i una obligació pública, i per tant justifica una despesa pressupostària sense cap crítica. Ampliar el Macba, per contra, és la conseqüència d'una concatenació de factors que gairebé necessiten un atzar astral. Per això cal dir sense embuts que la part feble d'aquesta batalla demagògica i electoralista és el Macba.

Un ciutadà de Bordeus probablement sentiria com un greuge inacceptable que algú es plantegés tancar el Louvre o reduir el pressupost de la Comédie, i és probable que mai els hagi visitat. Aquí opinem de les nostres institucions culturals com si fossin béns prescindibles. Qualsevol francès sent una proximitat epidèrmica amb la seva cultura. En diem 'francophonie' i potser té un punt xovinista, però és indubtablement admirable.

Hauríem de poder discutir amb normalitat la gestió dels nostres grans equipaments culturals, però per fer-ho amb eficàcia i sentit públic cal estimar-los. A Catalunya amaguem aquests debats i convertim l'administració de la cosa pública en una qüestió privada, no fos cas que algú ens retregui que això de la cultura és, sovint, cosa de quatre.

El futur del Macba està en l'aire, però em temo que passi el que passi aquest espai de pensament contemporani que ens encanta visitar a qualsevol gran ciutat del món –totes en tenen– rebrà una dolorosa estocada. Lamentablement, ERC i el PDECat hi hauran contribuït.

stats