14/11/2019

Per què Espanya no vol un referèndum, però jo sí

3 min

Soc dels que pensen que la DUI no és democràtica si no està referendada internacionalment. A més, d’ençà que es va voler aplicar, la premsa internacional ha comprat el clixé venut per les forces espanyolistes: la societat catalana està dividida. I és cert. Totes les societats estan dividides (dreta-esquerra, Brexit - no Brexit, Obama - anti-Obama, etc.). Però haurem de coincidir que, ara mateix, les tensions dins la nostra societat civil són anecdòtiques. En qualsevol cas, corre pressa recuperar el missatge internacional que diu que la societat catalana vol majoritàriament, segons sembla, decidir el seu futur mitjançant un referèndum. Jo m'hi incloc. Per què?

Persegueixo la independència per un simple sentit de supervivència nacional. Sense independència Catalunya, com a nació, desapareixerà. Jo ja ho era, de separatista, però molts catalans que no ho eren han arribat també a aquesta conclusió. I és que l'experiència de la Transició és demolidora.

El període obert després de la mort de Franco ha estat tan beneficiós per a Espanya com nefast per a Catalunya. Alguns elements asseguraran que mai havíem viscut un període de prosperitat tan elevat. Demostren ser gent poc viatjada, per tradició. Tota Europa ha evolucionat de forma clara els darrers decennis. Tant o més que nosaltres. La França de De Gaulle, de Pompidou, fins i tot la de Giscard d’Estaing, és a dir, la que jo he conegut bé de petit i d’adolescent, no s’assembla gens a la d’avui. L’evolució francesa ha estat un miracle: trens d’alta velocitat, coets a l’espai, avions de passatgers... i tot inventat, promogut, produït (i exportat!) per ells, els francesos. El mite de la Transició hauria de començar a fondre's. Ens ho recorden els països de l’Est. Allò sí que ha estat un miracle. Els mataven per saltar un mur només fa trenta anys i han aconseguit una transició (amb ruptura!) doble: política i econòmica. I rebent una ínfima part d'ajudes de la Unió Europea, si les comparem amb les destinades a Espanya.

Les expectatives catalanes creades per la Transició se n'han anat en orris. Tenim TV3, sí. Però és l’única televisió en català. Espanya no ha volgut regular lingüísticament les altres cadenes –les que la majoria mira–. Al Congrés de Diputats no es pot parlar en català, l’etiquetatge està estigmatitzat, el cinema també... Econòmicament no cal parlar-ne. No val a dir, com he apuntat abans, que hem millorat en termes absoluts. Perquè la realitat és que, en morir Franco, érem la primera regió d’Espanya i ara som la quarta. No gestionem infraestructures aeroportuàries (deixem d’enganyar-nos: als ports, la Generalitat només pot nomenar-hi el president, i prou; la resta són funcionaris de l’estat espanyol). Les infraestructures estan col·lapsades. Patim un dèficit de balances fiscals que està extorquint cada dia que passa la nostra economia, abocant-la al somni d’Espanya: una Catalunya desindustrialitzada, de baix nivell professional, que es prostitueix econòmicament venent els seus encants al turisme (ja representa el 12% del PIB!) gràcies a una mà d’obra barata immigrant.

I per què Espanya no vol un referèndum? Jo era dels que pensaven que si Espanya ho hagués gestionat bé l’hauria pogut guanyar. Mentida. Un amic, expolític, em va fer veure que no és així.

La majoria de catalans –sobretot els conservadors de dretes, els de les terceres vies, etc.– no volen un trencament brusc i desagradable. Espanya no ha volgut fer un referèndum perquè els seus polítics saben, des del principi, que un referèndum pactat, sense tensions ni incerteses, el perdrien. Franco sabia molt bé, i els seus descendents –els que manen ara, vull dir– també ho saben: cada català (tant fa que sigui conservador o revolucionari) porta un nacionalista dins seu. Documentin-se, perquè mereix la pena. Cròniques i altres anècdotes del comportament privat de molts franquistes catalans finançant activitats de protecció de la cultura catalana, passant diners d’estranquis a Tarradellas, etc. I a l’alcalde Porcioles ningú li va demanar compendiar el dret civil català. Li va colar un gol a Franco quan les Corts d’aleshores el van aprovar. ¿Franquistes amb catalanitat? I tant! Jo n’he conegut. La història els havia portat allí però, malgrat tot, molt a dins seu, no havien perdut el sentit de país. Aquest estrany fenomen és el que, potser, ha fet que Catalunya perdurés al llarg del segles.

Tenim, doncs, un referèndum que, al meu entendre, la majoria de catalans voldríem celebrar. I tenim davant un Estat, sustentat per una ciutadania, que no ho tolerarà mai. Aleshores, quins camins ens queden? Corren algunes idees. Però d’això en parlarem la setmana vinent.

stats