Una història d’amor, tortura i revolució a Síria

BarcelonaEl primer cop que la Raghda Hassan va tastar la presó i la tortura tenia 20 anys i a Síria manava amb mà de ferro Hafiz al-Assad, el pare de l’actual president. “Des del cop d’estat, va tancar el país, va maltractar el poble; no hi havia llibertat de premsa ni llibertat d’expressió ni llibertat de res: era una dictadura total”, explica la protagonista de Síria: una història d’amor, el documental de Sean McAllister que s’ha estrenat a Barcelona al festival Docs i que es podrà veure al juny en una quarantena de sales d’arreu de Catalunya.

La Raghda militava al partit comunista (el que s’oposava al règim, contra la línia oficial) i va conèixer el pare dels seus fills, Amer Doaud, a la presó. Van començar a parlar a través d’un petit forat que van fer d’amagat a la paret que separava les seves cel·les. Es van enamorar i, quan van sortir de la presó, a mitjans dels anys noranta, es van casar i van tenir tres fills. “Quan vaig sortir encara estava més convençuda de la revolució. Havia après com funcionava el règim i també com parlar amb la gent: calia organitzar un moviment per portar la llibertat al nostre poble”, explica.

Va tornar a caure el 2010, amb una condemna a presó per haver escrit una novel·la. Va ser aleshores quan McAllister, director de documentals bregat en els conflictes del Pròxim Orient, va irrompre en les seves vides. El britànic s’havia enamorat de Damasc i feia anys que anava darrere d’un personatge sobre el qual fer una pel·lícula. Va conèixer l’Amer i va filmar com s’encarregava dels fills mentre la mare era entre reixes. “Intentava trobar una productora per fer un documental sobre Síria però tothom em deia que no interessava”, recorda.

Imprevisible

Quan, pocs mesos després, la revolució a Tunísia va desencadenar l’onada de canvi al món àrab, el director va decidir marxar: “Estava convençut que era impossible que la gent es pogués moure a Síria i me’n vaig anar al Iemen”. Quan estava explicant les protestes de Sanà, McAllister va rebre la notícia que l’Amer i el seu fill havien estat detinguts per haver participat en una marxa en què reclamaven la llibertat de la Raghda i dels milers de presos polítics del país.

A la presó, ella es va assabentar que la revolució per la qual tant havia treballat havia començat al carrer: “Veia com arribaven molts més presos, i sabia què significaven les notícies manipulades que emetia la televisió pública...” La Raghda va ser alliberada en una amnistia que Baixar al-Assad va decretar per apaivagar la protesta, quatre mesos després de l’esclat de la revolta a Síria. Casa seva es va convertir en un punt de trobada d’activistes i en magatzem de medicaments i bosses de sang per curar els ferits de la repressió, que el règim va imposar des del primer minut. La família va resistir un parell de mesos fins que les forces de seguretat van detenir el cineasta i li van confiscar les imatges. “Em van tenir en una cel·la subterrània cinc dies, amb els ulls tapats: no em van pegar però sentia els crits dels que patien els electroxocs”, recorda McAllister.

La Raghda i l’Amer van haver de fugir amb els seus fills al Líban per salvar la pell. I la seva vida (i el documental) van continuar a l’exili: McAllister els va seguir durant cinc anys. En arribar a la gran pantalla, el documental ha rebut grans premis. Cap productor gosa dir ara que Síria no és important.