La llesta de la classe provoca el pinxo i el guanya

BarcelonaProbablement ha guanyat Hillary Clinton. La més llesta de la classe ha atacat el més pinxo, i el pinxo s’ha posat nerviós. O potser no i, senzillament, Trump encarna a la perfecció l’home blanc i curt de gambals que diu al bar que tots els polítics són iguals, i ho diu enfadat i amb paraules lleugerament inconnexes. Trump ha sonat més de veritat, més com és ell, el milionari que es posa les mans a les butxaques i no saps si les traurà per clavar-te un cop de puny a la cara o per ensenyar-te cinc mil dòlars en bitllets. Ella és una gran actriu. Ha actuat com fa 30 anys que actua, amb el posat de qui podria ser presidenta avui mateix perquè parla i argumenta com els polítics professionals. Hi ha més decència aparent en Hillary, per descomptat, però també hi ha una distància enorme amb la gent. En Trump hi veus la persona (i no t’agrada, i fins i tot et pot fer fàstic). En Hillary no hi veus la persona. Hi veus la professional.

Ha estat un debat dur, tens, seriós. Real. Amb un problema: que han debatut sobre ells més que no pas sobre els Estats Units. Que són dos septuagenaris acomplint el somni de la seva vida més que no pas el somni americà. Que no han transmès cap il·lusió sobre el futur, que ja trobem a faltar Obama i la seva esperança de canvi.

Han començat amb els colors canviats: ella anava de vermell republicà de cap a peus, i ell, amb una corbata blava demòcrata. Però Trump ha honorat els símbols i s’ha comportat com l’elefant republicà en una botiga de porcellana.

La victòria de Hillary s’ha fonamentat en un recurs efectiu: anar a l’atac. Fer-lo sortir de polleguera. Tot just començar: “Donald va començar amb un préstec del seu pare. Jo era filla d’un treballador”. I més endavant: “Donald, ja sé que viu en la seva propia realitat”. Al cap de mitja hora: “Si no ensenya les seves declaracions de renda deu ser perquè deu tenir alguna cosa terrible per amagar”. Al cap d’una hora: “Donald no té la talla per ser president”. I cap al final: “No pot tenir els dits a prop dels codis nuclears”, “Ha dit que les dones són unes Peggy, i que li agraden els concursos de bellesa", i tot això ha funcionat. Trump anava traient la llengua, bevent aigua repetidament, replicant-hi com podia. Per comparació, els atacs de Trump (“Vostè fa 30 anys que es dedica a la política”, “vostè deia a l’enemic què faria”, “té experiència però és una mala experiència”) han semblat piules dialèctiques.

El triomf més gran de Hillary ha estat començar amb una bona provocació i Trump ha picat: Trump estava tan enfadat amb els comentaris sobre la seva declaració de renda que ha passat de llarg sobre els correus electrònics de Hillary, i ha desaprofitat així una bona oportunitat de furgar en la debilitat d’una candidata que no té la confiança de la gent. S’ha limitat a dir: “Ensenyaré els meus impostos quan ella ensenyi el seu correus”. Però ja era massa tard.

Tots dos són aspirants, però Trump s’ha comportat com l’aspirant, i Hillary, com la presidenta. I a tots dos semblava que ja els anava bé aquest paper.

Hillary ha fet adormir la pilota. És avorrida quan parla. Ell se la mirava de reüll, amb la barbeta lleugerament amunt. Ella l’atacava sense mirar-lo, per no pedre el fil, i només el mirava quan parlava ell. Madame perfecció contra el constructor fatxenda. Ella, incapaç de formular una crítica a la política que mata negres desarmats, i ell, capaç d’afirmar que sap tractar molt bé la comunitat afroamericana.

Fins i tot hi ha hagut un moment en què ella se n'ha burlat: quan ell ha dit que el seu punt fort és el seu temperament i ella ha rigut mirant el públic i ha sacsejat les espatlles tot fent “oh!”, rient-se del milhomes.

Hillary Clinton no només no ha comès cap error sinó que també ha tingut punteria amb els punyals: “Vostè va començar la seva carrera política amb una mentida: que Obama no havia nascut als Estats Units”.

Trump és de veritat, però és una veritat exhbicionista, narcisista, racista, classista. Hillary potser arribarà a ser presidenta sense que mai hagi dit res que emocioni ningú. Potser un indecís que els hagi vist s’inclinaria per Trump. Sinó fos que a Trump no el vol ni Bush pare. Vejam què dirà Déu pare. Que hi faci més que nosaltres.