Barcelona“A França el racisme no és una opinió, és un delicte. I, malgrat això, la discriminació és forta en la vida quotidiana. Això no justifica res, però dóna una clau de comprensió”. Sala-Molins fa 25 anys que treballa en la reclamació de compensacions econòmiques per als descendents dels esclaus de les colònies, amb els quals manté un contacte diari. “Em diuen: «No et pots imaginar, Lluís, amb quina freqüència els francesos de bona fe t’identifiquen pel teu color de pell quan vas a buscar pis, a buscar feina...»”
Però, a banda de la realitat concreta, el caldo de cultiu del racisme també bull cada dia, discretament, en el pla simbòlic. “Els àrabs i els negres tenen molt clar -assegura Sala-Molins- que, quan es parla de diversité, es parla d’ells”. I és que, segons l’excatedràtic, els disturbis del 2005 van suposar un tomb en el llenguatge que s’utilitza en el debat públic francès. “De sobte van sorgir fills de la immigració educats que utilitzaven el concepte d’ indigenat per denunciar que França els tracta avui igual que va tractar els seus avantpassats”. Llavors, apunta Sala-Molins, l’estat va contraatacar amb l’eufemisme de la diversitat, un concepte, però, que ha acabat fent més mal que bé. “Als mitjans, en el parlar comú, una persona no blanca que arriba a un cert estatus és una persona sortie de la diversité ”. I si es diu que algú surt o que prové de la diversitat, estem dient que no hi ha homogeneïtat: que França ha integrat aquella persona malgrat la seva diversitat. “Els italians, per exemple, no són diversos ”, explica Sala-Molins. “És una expressió nociva en la mesura en què és de bon to, en què queda bé. En realitat contribueix a fomentar el menyspreu als negres i als àrabs, els únics considerats diversos dins de la pretesa diversité ”.