ANÀLISI

El millor sistema del món

Com funciona el model electoral alemany que ha de portar Angela Merkel al seu quart mandat

El sistema electoral o el mètode utilitzat per traduir els vots en escons varia molt en funció del país i acostuma a ser un reflex de la seva evolució històrica. Una manera de catalogar els sistemes electorals és segons si són proporcionals o majoritaris. La proporcionalitat és el grau de semblança que hi ha entre el percentatge de vots i el percentatge d’escons que obtenen els partits. “Que un sistema electoral sigui molt proporcional no significa que sigui millor”, explica a l’ARA Agustí Bosch, professor de ciència política de la UAB, que afegeix que “pot ser molt adequat, per exemple, per gestionar societats molt fragmentades i conflictives (com passa a Israel) però també pot ser inadequat per a altres societats i generar problemes, com ara que els governs duren molt menys, com en el cas d’Itàlia durant la segona meitat del segle XX”. Pel que fa al sistema majoritari, anomenat first-past-the-post, és el que presenta una magnitud de circumscripció uninominal i en el qual qui té més vots s’endú l’únic escó en joc. Un dels avantatges d’aquest sistema és que fa possible una relació més directa entre diputats i electors.

El sistema electoral alemany és conegut acadèmicament com el sistema de representació proporcional personalitzada i ha estat considerat el millor sistema electoral del món. “Hi ha l’argument que combina el millor dels sistemes molt proporcionals (com l’holandès) i el millor dels sistemes majoritaris tradicionals (com el britànic) -diu Bosch-. Des de la Segona Guerra Mundial el sistema ha generat bons rendiments i això fa que alguns experts el considerin un molt bon sistema”.

El nombre d’escons de cada partit al Parlament alemany, el Bundestag, el determina un sistema de representació personal pura. Però després, l’assignació d’aquests escons als diferents diputats es fa a través d’un sistema majoritari, amb circumscripcions de magnitud uninominals i una forma de vot personalitzada.

Per escollir els 598 escons del Bundestag els alemanys tenen dos vots que han de plasmar en una sola papereta. El primer vot, erststimme, segueix una forma de vot personalitzada, és a dir, a l’elector se li demana que marqui el nom d’un candidat d’entre diferents opcions. Amb aquest vot s’escullen 299 diputats, un per a cadascuna de les 299 wahlkreisen, o circumscripcions uninominals amb les quals es divideix la República Federal Alemanya. A cada circumscripció s’hi presenten candidats diferents.

El segon vot, zweitstimme, obeeix a una llista tancada i bloquejada, on els electors marquen per a quin partit donen el seu vot, i no hi apareixen els noms dels candidats de cadascun dels partits. La fórmula electoral proporcional d’aquest segon vot s’aplica sobre una circumscripció única nacional de 598 escons. “És a dir, aquest segon vot serveix per elegir la totalitat dels 598 escons del Parlament i determina, per tant, la composició final del Bundestag”, afirma Bosch al manual Guia del sistema electoral.

Escons sobrers

Al nombre total de diputats de cada partit s’hi resten els diputats directes que ja ha obtingut a partir del primer vot. La resta és igual al nombre de diputats de llista que obté cada organització. “Cada partit obté dues quantitats de diputats: uns diputats directes i uns de llista. La suma dels dos ha d’igualar el nombre d’escons que adjudica el segon vot”, recull Bosch al llibre.

Quan els partits ja saben el nombre total d’escons els reparteixen pels lands en funció del pes que té cada land en el seu vot total. Bosch també explica al manual que si un partit en un land concret té més diputats directes dels que li pertocarien, els reté tots i senzillament s’augmenta el nombre de diputats d’aquell land. Aquests escons sobrers reben el nom d’ überhangsmandaten i fan que el nombre final d’escons del Bundestag variï arbitràriament en funció del resultat de les eleccions. En els últims comicis del 2013 es va arribar fins als 620 escons.

La intenció d’aquest sistema és aprofitar els avantatges dels dos sistemes electorals que incorpora. I el fet de tenir una alta proporcionalitat ha afavorit sempre la formació de governs de coalició. “Jo dubto que els bons rendiments que ha ofert el sistema alemany provinguin del seu disseny, sinó més aviat del país sobre el qual s’ha aplicat. Crec que no hi ha bons sistemes ni mals sistemes, sinó països cívics i països incívics. Ni el millor sistema electoral pot donar bons rendiments en un país incívic”, conclou Bosch.