Oksana Chelysheva: "Ara ja ningú fa mofa de Putin. I això és molt mal senyal"

La periodista Oksana Chelysheva és una dona valenta. El 2008 va haver d’exiliar-se a Finlàndia, després de rebre amenaces de tot tipus a Rússia. Se la va acusar de col·laborar amb els terroristes, però l’únic que va fer va ser informar sobre el que succeïa a Txetxènia. A Rússia hi ha deixat la filla i els pares. Ella no es cansa: continua alertant sobre els perills de Putin i d’una guerra civil a Ucraïna. La setmana passada va ser a Barcelona per parlar de memòria i poder en un col·loqui de l’Observatori Europeu de Memòries de la Universitat de Barcelona (UB).

Després d’annexionar-se Crimea, Rússia no està disposada a donar treva a Ucraïna. Putin no té fre?

És una evolució natural. És una transformació del poder que pràcticament ha derivat en una dictadura a Rússia. No és cap sorpresa. Estem avisant des de fa molt temps que arribaria a aquest punt crític. Desafortunadament, Europa ens sent però no ens escolta. Vaig treballar durant molts anys a Txetxènia i el que ha passat a Crimea hi està connectat indirectament.

Quina és aquesta connexió de Crimea amb Txetxènia?

Tot plegat forma part d’un objectiu polític, més que no pas geopolític. Putin, des del 1999, reforça el seu poder obrint nous fronts bèl·lics. Hi ha molts fets que ho constaten. Immediatament després de la massacre de Beslan -el 2004 hi van morir més de 300 persones, la majoria infants, després que l’exèrcit rus s’enfrontés amb els terroristes en un col·legi d’Ossètia del Nord-, Putin va anunciar una reforma radical del repartiment de poder a les regions caucàsiques russes. Va eliminar l’elecció directa dels governadors regionals, que des d’aleshores són proposats pel cap de l’estat rus. Aquesta decisió no té res a veure amb el terrorisme. És un punt d’inflexió. Des del 2004, ja no busca cap excusa ni dissimula la concentració de poder. Ho denunciem des de fa anys però Europa ens ignora.

I per què Europa ha decidit ignorar Rússia?

L’argument d’alguns polítics és que és molt difícil dialogar amb Putin. Però Putin no és un simple veí desagradable a qui és millor evitar. És el líder d’un estat molt important. Europa, però, ha decidit mirar cap a una altra banda. Un factor important a tenir en compte és l’econòmic. Rússia es va unir al club del capitalisme i utilitza les paraules correctes: democràcia, pluralisme, obertura, inversió estrangera... Tot plegat molt seductor.

Hi ha llibertat de premsa a Rússia?

En aquests moments no hi ha cap mitjà independent a Rússia. Cap ni un. Fins fa poc hi havia el diari Sovershenno Sekretno i la pàgina web Lenta.ru, però van fer fora els responsables i tot l’equip de redactors ha estat substituït. Conserven el mateix disseny i el mateix nom, però el contingut ara està absolutament controlat per l’estat. La televisió és també una màquina de propaganda de Putin. És com un verí.

Vostè diu que a Rússia la democràcia és inexistent.

És pràcticament inexistent. I altra vegada és per culpa d’Europa. El 1993 Borís Ieltsin va ordenar disparar contra el Parlament rus. Va ser una acció profundament antidemocràtica, però Europa va callar i va perdonar Ieltsin. El motiu és que, segons Europa, si va disparar va ser perquè tenia un bon motiu. El problema és que aquest bon motiu va acabar amb la guerra de Txetxènia un any després. És una cosa darrere l’altra. I ja va sent hora que Europa obri els ulls i admeti la seva responsabilitat en el desastre de Rússia i Ucraïna.

¿Veu algun senyal que l’actitud d’Europa estigui canviant?

Desafortunadament, hi ha pocs polítics responsables. Fa pocs dies el ministre d’Afers Estrangers d’Alemanya, Frank-Walter Steinmeier, va ser molt crític amb el que havia passat a Odessa. Va alertar que s’havien de trobar els instruments per evitar una guerra civil. Potser és un primer pas. No crec que ningú vulgui una guerra civil a Ucraïna. Seria molt pitjor que Iugoslàvia. Hi ha una sola llengua, un mateix accent, una mateixa religió, són membres de la mateixa família. Jo vaig néixer a Ucraïna i la meitat de la meva família encara hi viu. El meu oncle té cognom rus, però és proucraïnès. El meu cosí té cognom ucraïnès, però és pro-rus. Com voleu separar aquesta gent? És impossible.

¿Putin ha aconseguit convèncer els russos?

Els russos el creuen. Ha reforçat molt la seva imatge amb els Jocs Olímpics i Ucraïna. Fa uns anys la gent reia i feia bromes de les seves fotografies presumint d’abdominals i muntant a cavall, nedant o conduint un avió militar. Ara ja ningú en fa mofa. I això és molt mal senyal.

El 2008 va abandonar Rússia.

Sí, i no hi he pogut tornar mai. La meva filla viu a Rússia. M’han atacat per totes bandes i m’han vetat en trobades internacionals. Quan jo parlava, la Federació Russa abandonava la sala. Només podré tornar quan canviï el poder.

Sabem què passa a Ucraïna?

La premsa catalana està fent bona feina. Teniu una bona fotografia sobre què està passant a Ucraïna. Les imatges que transmet la televisió i els diaris coincideixen amb les que em fan arribar els meus familiars que viuen allà.