Unitat en una Kobane feta miques

KobaneFa gairebé un mes que l’amenaça de setge de l’Estat Islàmic es va dissoldre i els combats s’han allunyat del centre. Vora el 80% de la ciutat kurdosiriana de Kobane és runa. Entre edificis perforats com formatges de gruyère, la Naile, que acaba de retornar del seu refugi temporal a Turquia amb quatre dels seus fills, es prepara per començar de zero: “Tenim salut, no cal res més. Quan falti menjar, si és necessari, ens empassarem la terra”.

El terror va encerclar Kobane a mitjans del setembre passat. Gràcies a l’artilleria pesant, portada d’altres indrets sota el seu domini, l’Estat Islàmic (EI) va posar en greu perill el domini kurd de la localitat i va provocar una allau de més de 180.000 refugiats al pròxim sòl turc. La resistència armada, liderada per milícies kurdes i suportada per l’aviació de la coalició internacional, va girar la truita.

La batalla per Kobane, saldada amb més de 1.600 morts -dels quals uns 1.000 són de l’EI- ha deixat la ciutat nua d’infraestructures. L’aigua corrent és escassa. Es depèn de pous i aigua embotellada per beure. Sense electricitat, gaudir d’un generador i de combustible per fer-lo anar és un privilegi. El menjar i les medecines arriben amb comptagotes via contraban i de camions procedents de l’encara reticent Turquia, únic cordó umbilical del qual es disposa.

Amb 3.000 civils malvivint al lloc alliberat, i centenars de refugiats desitjant tornar, les autoritats locals han establert un pla d’acció per ressuscitar Kobane. “Hem fundat un comitè de reconstrucció format per experts en tots els camps”, explica Idris Nassan, ministre d’Exteriors del cantó -entitat política autogestionada- de Kobane. “El primer encàrrec és avaluar els danys. El segon, establir un pla d’acció per refer la ciutat”.

Falta d’assistència mèdica

Com serà la nova Kobane? Es parla de deixar intacte un dels barris més afectats per convertir-lo en un museu a l’aire lliure que recordi l’èpica victòria contra l’EI. A canvi, es construiria un nou districte prop de la simbòlica muntanya de Mishte Nur, que domina la població. Per tirar endavant el seu projecte, Nassan demana a la comunitat internacional, i especialment a la pròxima Turquia, suport urgent de tot tipus.

El polític aposta per acollir tan aviat com es pugui, en un camp de refugiats a Kobane, els veïns que encara són al costat turc de la frontera. Però Mahmud Bali tem el pitjor. “Ara per ara ens enfrontem a un seriós problema de falta de subministraments”, adverteix en to greu. Bali és un dels set únics metges que hi ha a Kobane. Fa quatre mesos seguits que guareix guerrillers i civils. En els pitjors dies atenia entre 30 i 40 ferits.

“Els atacs van fer miques els quatre hospitals que teníem i ens han fet perdre molts medicaments i equipament”, lamenta el doctor Bali. Per evitar nous perills, es va decidir instal·lar el centre mèdic al soterrani d’una escola. És un indret fosc, amb una intensa olor de desinfectant. Les parets, verd pistatxo, estan empastifades de vermell. I la reserva de sang està a dins del que abans era el frigorífic d’una botiga de refrescos.

Tant el doctor Bali com el seu company, el radiòleg Mohammed Arif Ali -“L’especialitat no és important, tots hem d’ajudar a fer el que calgui”, diu-, demanen ajuda urgent a altres països per atendre els pacients en condicions. “Només ens queden dues ambulàncies, així que no podríem arribar alhora a tots els fronts”. Curiosament, dues de les ambulàncies que hi ha destrossades a Kobane pertanyien a una empresa espanyola.

El pa, un autèntic tresor

La majoria dels aliments que es poden consumir avui a Kobane són en conserva. No hi ha mercats. Voluntaris de l’administració reparteixen els productes bàsics entre els desnodrits veïns servint-se d’una xarxa logística. Un dels elements clau és el forn, que produeix 15.000 unitats diàries gratuïtes mentre siguin temps de guerra: són píndoles de carbohidrats en forma de disc de dos pams de diàmetre que, a falta d’altres aliments del dia, són com un tresor.

Tan preuat és aquest pa que a Suruç, on van anar a parar la majoria de refugiats kurds, es va fer construir un forn per fabricar-hi un pa idèntic al de Kobane. Els exiliats no podien digerir el turc. Dins del forn, ni tan sols en els pitjors moments del setge, amb els jihadistes pocs carrers enllà, Fatih Misiro no va ordenar parar les màquines. “Hi treballem des de les tres de la matinada fins al migdia”, assenyala. Un generador de sis quilowatts en garanteix el funcionament.

Enmig d’un ambient eixordador, vint-i-quatre mans es mouen veloces barrejant la farina i l’aigua, amassant les peces, reparant les petites avaries a la cadena d’aixafament i assegurant que la producció no s’atura. El petit Ahmed, al final de la cadena, embossa de deu en deu els pans. A la porta de l’edifici, els repartidors rondinen: avui tot va més lent del normal i encara cal arribar no tan sols als veïnats, sinó també a les línies de front.

En una paret del forn, de rajola blanca embrutida, hi penja una bandera de les Unitats Populars de Protecció (YPG). Aquesta milícia, juntament amb les Unitats Femenines de Protecció (YPJ), ha sigut crucial en la victòria sobre l’Estat Islàmic. De fet, alguns dels forners encara porten posat el vestit de camuflatge. L’esforç és col·lectiu, el camí és llarg. Idris Nassan subratlla que encara queden per alliberar molts pobles de la rodalia: “Toca continuar lluitant”.