29/05/2019

L’advertiment del ‘Sense ficció’

2 min

El Sense ficció d’aquest dimarts, Amenaça totalitària, centrat en els moviments d’extrema dreta europeus, és d’aquells treballs periodístics que més enllà de l’interès informatiu haurien de servir per posar-nos en alerta com a societat. El reportatge, d’Albert Elfa i Ricard Belis, posava el focus especialment en l’apogeu del feixisme a Espanya, Itàlia i Suècia.

L’inici era terrorífic: ens descobrien un lloc que sembla increïble que existeixi. Podria ser l’epicentre d’un thriller inquietant o un bestseller. És la cartoixa de Trisulti, un monestir del segleXIII a prop de Roma que s’ha convertit en el temple de l’extrema dreta a Europa. La seu del populisme, creada per Steve Bannon. Una mena d’universitat que servirà de caldo de cultiu ideològic i religiós a tots els partits d’ultradreta. Entrevistaven el seu director, Benjamin Harnwell. Era l’esquer que et deixava clavat davant la pantalla.

El reportatge anava alternant dues línies narratives contrastades: d’una banda, els especialistes en moviments d’extrema dreta i, de l’altra, els representants i integrants d’aquests grups. Aquest recurs no pretenia equilibrar el discurs, sinó que era útil per exemplificar i demostrar tot allò que anaven exposant els experts. Les declaracions d’uns simpatitzants de Vox a Terrassa eren alarmants. Un parlava de la possibilitat que se li escapés una bufetada a la dona defensant-se d’una manera tan barroera com inculta. Un altre expressava les seves conviccions: “Neteja ideològica! Neteja ideològica a totes les autonomies i als mitjos de comunicació! No estic a favor ni en contra de la democràcia. Vull ordre!” A continuació, els especialistes ens alertaven d’un fet important: l’error històric de pensar que tot plegat són quatre ignorants. És en aquest sentit que el Sense ficció servia d’advertiment i mostrava les estructures i els engranatges que els han permès començar a fer-se forts a Europa i organitzar-se. El grafisme dels rètols, amb vidres trencats, tenia connotacions històriques i simbòliques. El lleu crepitar de cada rètol potenciava aquest efecte d’esquerda que ens acosta a la trencadissa final. El reportatge va exemplificar com s’estén perillosament com una taca d’oli i va saber explicar les reflexions socials, polítiques i filosòfiques i les estratègies que utilitza per créixer.

L’únic però del reportatge és que estava construït exclusivament a partir de veus masculines. Els experts només eren homes. Només en un sol cas es va donar veu a una periodista de manera breu. Sap greu aquest biaix, sobretot tenint en compte el que suposa l’extrema dreta i el feixisme per a les dones, i l’ús del concepte de dona i de família que fan, a part de la seva obcecació contra el feminisme. Segur que arreu d’Europa hi deu haver alguna dona que té coses a dir sobre aquest tema. Sens dubte, cal estar alerta davant aquesta amenaça totalitària, però també davant aquests detalls, seqüeles dels vells totalitarismes.

stats