Carta a Casado, Rivera i Abascal: ‘The worst is yet to come’

Vet aquí la Santíssima Trinitat del patriotisme testosterònic. Dos de vosaltres competiu per veure qui té el missatge més apocalíptic, el posat més xulesc i el llenguatge més feridor. Després hi ha un tercer –el de la barba– que calla perquè els altres ja llanceu el seu verí per la vostra boca.

Diumenge us manifestareu junts, sota la bandera més gran d’Espanya, a la plaça Colón de Madrid. No és veritat que això del relator sigui una excusa com una altra per fer caure Pedro Sánchez. Us fereix profundament per dos motius: primer, perquè si en un diàleg hi poses algú al mig implica que sou dos a la conversa. I això no ho podeu suportar. Voleu ser un, només. Per continuar deshumanitzant l’altre. I en segon lloc, us treu de polleguera perquè temeu que el relator fos una personalitat estrangera. I un espanyol de bé no necessita que ningú de fora li digui com ha d’arreglar les coses. Ja les arreglarà ell sol, a les bones o a les males, pinxo de pati d’internat: plantar cara, treure pit, arrancar llaços, acovardir i escarmentar els diferents.

És veure-us a vosaltres i sentir una enyorança inconfessable de Mariano Rajoy, el desig de sortir corrent a abraçar Pedro Sánchez en la seva solitud o l’anhel d’invocar la resurrecció quimèrica del Pablo Iglesias més pletòric. Pendent sempre del vent que bufa, Rivera volia ser Macron i ara competeix amb Casado per veure qui serà el Guaidó espanyol. He somiat que diumenge, presos de l’eufòria, us autoproclamàveu presidents salvadors de la pàtria, que comptàveu amb el reconeixement de Donald Trump i amb el vistiplau tàcit d’una Unió Europea que dirà que no es fica en assumptes interns dels seus estats membres. A Santiago Abascal no li calia ni ser a dalt de l’escenari. Des de darrere, anava movent els fils d’uns titelles que dansen al ritme de la seva música.

Tenim nou persones a la presó esperant un judici que comença dimarts i la sensació és que el pitjor encara ha d’arribar, 'the worst is yet to come'. No hi veiem una sortida justa i democràtica. Intuïm escenaris desassossegants. Què passarà si mana aquest tripartit? Mentre escric aquestes ratlles, em sona el mòbil. Rebo pels grups de WhatsApp mems vostres i noto que ja no em fan gràcia. Temo que l’humor frivolitzi el perill. Som generacions d’homes i dones afortunades perquè no hem viscut cap involució. Ens pensem que la democràcia i els drets conquerits són inamovibles, que només podem anar a millor. Però la història ens demostra que no té per què ser així.

P.D. La manifestació d’aquest diumenge, a només dos dies del judici, s’ha d’entendre, també, com a part de l’acusació popular contra els líders independentistes. Espanya es trenca i aquí en teniu, Tribunal Suprem, els culpables. Esgarrifa pensar-hi.