A algú li interessa la política cultural?

Tothom diu fàstigs dels polítics i la política, però és al centre de totes les mirades i converses. Tothom s'omple la boca de la importància de la cultura, però ningú s'interessa per la política cultural. ¿Que potser es fa sola, la cultura? Com s'ho fan els escriptors, editors, actors, cineastes, músics i artistes per sobreviure? La Revista de Catalunya dedica ara un número extraordinari (per al lector incaut: un llibre de 331 pàgines) a revisar les polítiques culturals fetes a Catalunya en el període democràtic. És una aproximació interessant que permet treure algunes conclusions.

Primer. A vista d'ocell, hem progressat molt: grans i petits equipaments, nous talents, internacionalització, extensió de l'ús del català... Si, en canvi, baixem al detall, les llacunes segueixen pesant molt: pressupostos públics migrats, consums baixos, mercat fragmentat, etc.

Segon. El mateix exercici es podria fer amb els dos grans precedents, la Mancomunitat i la República. Rere la mitificació, en part lògica, hi ha els números: el període 1920-1923, la Mancomunitat va dedicar a ensenyament i cultura (tot junt) un 7,2% del pressupost. Avui la Generalitat dedica un 20,7% a ensenyament i un 1,3% a cultura.

Tercer. De totes maneres, un 1,3% és ridícul. No aguanta cap comparació amb Europa. A la revista, i en general al país, es troben a faltar més referents i comparacions amb Europa i el món. A veure si així ens espavilem.

Quatre. Del balanç que fan els consellers de Cultura de l'època Pujol (els altres, tot i ser convidats a escriure, no hi han participat), se'n desprèn el lament permanent per la falta de recursos. També queda clar que Pujol va ser cíclic en la tria de consellers: un d'identitari/nacionalista, un de pragmàtic/dialogant. Primer el fundador Cahner, després Rigol i el seu frustrat pacte cultural. Joaquim Ferrer va reprendre el fil roig cahnerià i Joan Guitart va desideologitzar i professionalitzar. Joan M. Pujals es va abraonar sobre la conselleria i va posar la llengua al centre de la seva acció política. I finalment Vilajoana va canviar identitat per projecció, i subvenció per empresa.

Cinquè. Si anem cap a un estat propi, hauríem de prendre'ns seriosament la política cultural: que rere la retòrica ("som una nació, som una cultura mil·lenària, bla, bla, bla") hi hagi fets, pressupostos, ambició, idees, rigor. Cal omplir de contingut el deucentisme de Mascarell abans no ens agafi l'estat propi per les banyes.