Allò que la censura s’endugué (i allò que no)
Eliminar capítols de sèries del passat perquè avui són ofensives és la millor manera d’assenyalar un problema de la mida de la lluna i quedar-se mirant el dit. No ens semblaria acceptable que retiressin Les aventures de Huckleberry Finn d’una biblioteca, així que les mesures que anuncien les plataformes em semblen de vol gallinaci: ganes de complaure la cridòria de les xarxes sense avaluar els resultats estructurals a llarg termini.
La HBO, per exemple, ha decidit retirar del seu catàleg Allò que el vent s’endugué, perquè el retrat que ofereix de l’esclavitud als Estats Units no és gens crític. És una mesura temporal, diuen, a l’espera d’elaborar una peça de context en què se subratlli que aquells valors estan superats avui dia. Però és que, al final, qualsevol obra que té unes quantes dècades hauria de reflectir uns valors caducs. Si no, malament rai: voldria dir que no s’ha progressat socialment en tot aquell temps. Diuen que Bernini va llogar un sicari perquè marqués amb ganivet la cara de la seva estimada Constanza, a qui havia enxampat en actitud lasciva amb el seu germà. ¿Hauria d’explicar-se aquest context cada cop que s’exhibeixen alguns dels bustos de l’escultor dedicats a la seva amant, prèvia a la desfiguració?
Pensar que un rètol de context solucionarà alguna cosa -més enllà de suposar una magra retribució simbòlica- és pueril. Durant lustres vam haver d’empassar-nos els amenaçadors avisos de copyright al davant dels VHS, DVD i Blu-ray. Ningú s’ha atrevit a posar els bilions de segons perduts col·lectivament en un platet de la balança -la immensa majoria per part de gent que havia comprat o llogat legalment aquella pel·lícula- i l’impacte en la disminució de la pirateria a l’altre.
Amb el que proposen ara, passarà el mateix. O amb les peces informatives que volen preparar. Ja va bé tenir el màxim de context: pot ajudar a aprofitar millor els continguts. Per això llegim crítiques o comprem catàlegs d’exposicions. El problema és si aquestes píndoles acaben convertides en un afartaconsciències infantilitzant. I que algú fins i tot acabi creient, gràcies a aquestes cartel·les prèvies, que ja s’ha superat el racisme. Només cal veure una gala dels Oscars per comprovar que els creadors no blancs són franca minoria, en relació a la seva representació demogràfica. O que la proporció de directores és intolerable.
Entre una peça explicant que Allò que el vent s’endugué conté racisme o un compromís per part de la HBO d’avançar cap al 50% de directores dones, o un topall del 70% per a creadors blancs, tindria clara la meva opció. No són excloents, esclar. Però temo que posar l’èmfasi en suprimir contingut o marcar a foc alguns títols -amb la inevitable quota d’arbitrarietat- desvia l’atenció d’on és el veritable problema: la base d’opressió sobre la qual s’ha edificat bona part de l’audiovisual. Cal fer les paus amb això i amb tot el talent que mai va poder emergir sota la bota hegemònica de torn. Hi ha deutes pendents, sí. Però no els poden pagar les obres del passat.
