Anatomia d’una crisi

L’Espanyol està oficialment en crisi. Alguns diuen que hi som des de l’estiu, d’altres consideren que és el nostre estat natural. Jo, amb una important dosi d’optimisme de la voluntat, m’he negat a acceptar-la fins a la lamentable derrota contra el Girona. La imatge del partit, el que millor il·lustra el nostre estat, és el moment en què Pablo Machín va substituir Stuani. Li va trencar el nas a David i només va veure la groga, després d’altres entrades molt dures. Doncs va sortir ovacionat i aclamat. Tot això no és fruit ni de l’agraïment ni del record (que en tenim): és expressió de frustració i desànim.

Estem molt acostumats a viure en crisi econòmica. Ara en tenim moltes, i la menys urgent és l’econòmica. La que més ens preocupa a curt termini és l’esportiva (sobre la social hi torno sovint). Per què som on som? Per què juguem tan malament?

Hi ha, com ahir li van explicar a Mr. Chen, jugadors clau en baixa forma. Principalment de la part ofensiva: Baptistão i, especialment, Piatti no són els de la temporada passada. Però tampoc Gerard -malgrat els cinc gols- juga amb l’encert al qual ens té acostumats.

Però Quique té una part important de responsabilitat. Perquè la seva obligació és pensar alternatives quan les coses no funcionen. I ja fa dies que no funcionen. Fa una setmana li proposava humilment algun canvi. Per desgràcia no em va fer cas. I si no vols caldo, dues tasses: Melendo no va anar ni convocat. Però tant o més que amb les seves decisions tècniques, dilluns Quique ens va decebre amb la seva roda de premsa: ni una autocrítica, tot de crítiques -com qui no vol la cosa- als jugadors i, cosa que és pitjor, amb una actitud plena de supèrbia. Jo, Quique, des del primer dia que estic content de tenir-te com a entrenador. Però de favor, cap. Hi ets com a professional, i molt ben pagat. I tu no ets, com vas dir, d’una altra divisió: ets, com a màxim, de la nostra.

Però la gran responsabilitat l’hem de buscar en la planificació esportiva. Vint-i-cinc fitxes, moltes diferències de nivell i posicions sense cobrir. Un desastre. Em repeteixo: Víctor Sánchez no pot jugar més de lateral dret. I afegeixo: no podem tenir la banqueta sense davanters i Álvaro sense convocar. I no defenso el badaloní, mostro l’absurditat de la situació. En faig responsable Lardín, que mai no m’ha generat cap confiança. Però aviat en faré Perarnau, que me la dona tota. Per això li demano que faci un pas endavant i ens parli amb claredat. Diagnòstic i pla d’acció. Ha arribat la seva hora: d’explicar-se i d’actuar.