Àngel Casas: “No m’importa haver passat a la història per portar els estriptis a la televisió”

BarcelonaHa deixat de dirigir Barcelona TV després d'un mandat de sis anys. Quin és ara el seu estatus laboral?

Pensionista.

I hi està conforme?

Sí! Ho he buscat jo. Per edat, em toca. Els periodistes i els metges, si poden, no es jubilen mai, però jo tenia ganes de parar. I, per creure-t'ho, cal que als papers ho posi. No sé si d'aquí sis mesos estaré molt avorrit de ser un jubilat, però necessitava una cura de desintoxicació laboral.

Se'n recorda encara, de la primera feina?

I tant. Jo treballava en publicitat, de redactor, a una agència que feia els anuncis de la majoria de llibres que s'editaven en català als anys 60. El Sempronio acabava de sortir amb Tele/Estel, el primer setmanari en català que apareixia en ple franquisme. El feien periodistes d'abans de la guerra, que eren dels pocs que sabien escriure en català, així que buscaven redactors joves per equilibrar. I es veu que va preguntar qui redactava els textos dels anuncis que els posaven. Allà hi vaig fer la secció Tuset Street, perquè aleshores el carrer aquell era l'epicentre de la modernitat. Hi havia les agències de publicitat i tots els bars eren sovintejats per models, fotògrafs, també hi havia boutiques, un drugstore... Així que la secció explicava aquella via de modernitat del país.

Tenia vocació periodística o va ser una feina sobrevinguda?

Ui, no sé si neixo primer jo o neix la meva vocació de periodista. De petit estava enganxat a la ràdio i a les entrevistes del Manolo del Arco a La Vanguardia, que tenia una tècnica curiosa: les escrivia in situ, les ensenyava al convidat i les hi feia signar. Després només hi afegia un petit comentari. Ah! I en dibuixava la caricatura, però només de perfil, perquè només les sabia fer així. Sovint feia les entrevistes al Ritz, sempre amb camisa i corbata blanca: tenia els cambrers untats i li explicaven quins famosos s'hi allotjaven. I jo em guardava els seus articles a la cartera i pensava que això era el que volia fer jo, encara que les meves caricatures no valien res!

Va ser un dels referents de la televisió musical.

El primer contacte amb la televisió va ser un programa que es deia Luces en la noche. El realitzador era un capità de l'exèrcit: als matins era a la caserna i a la tarda venia a la televisió. Teníem molt mal rotllo. Ell em deia “Hola, melenudo” i jo li responia “Hola, calvo”. I va intentar boicotejar-me molt, per rojo separatista, fins que em va fotre fora al cap d'un any. Però l'any 1977, a Madrid, en plena Transició, em criden perquè volen fer a la segona cadena un programa musical que no tingui res a veure amb el playback. I així neix Popgrama, que el fèiem Carlos Tena, Diego Manrique, Paco de la Fuente, Moncho Alpuente, Ramón Trecet...

Quin era el seu background

Jo era molt de rhythm'n'blues. En un principi va existir el blues i crec que és la mare de la música actual. Sóc més de Rolling Stones que de Beatles, per entendre'ns. I no suporto, per exemple, el rock simfònic. Però al programa jo representava també la quota de la cançó catalana. Perquè, en aquells moments, cantar català no era ofensiu. Nosaltres havíem donat tot un concert de Ramon Muntaner en català per a tot Espanya. O el Gato Pérez, o la Maria del Mar Bonet i el Quico Pi de la Serra. Ara seria impossible. Encara recordo com em vaig quedar clavat a la butaca, aquell dia que van xiular Raimon en un homenatge a Miguel Ángel Blanco. I en canvi jo recordo haver anat a Granada a gravar un concert de la Dharma. La cançó en català era acceptada amb naturalitat durant la Transició. La veritat és que aquella colla fèiem animalades. El Carlos explicava que fins i tot ens fumàvem porros davant de càmera. Però jo això no ho recordo...

Bé, que no se'n recordi podria avalar aquesta tesi.

(Riu.) El que sí que recordo és que vam fer un programa molt digne pel que hi havia a l'època. Poc ortodox i molt de calaix de sastre, però estava bé i era trencador. Estèticament érem uns desmanegats, però estava bé. I després va venir el Musical express, que van ser cinc anys molt intensos i pel qual la gent encara em para pel carrer, sobretot músics que em diuen que es van dedicar a aquest món gràcies al programa.

Ara la música ja no té gaire lloc a la televisió.

És que el món de la música ha canviat molt. La introducció del videoclip, a principis dels 80, mata els programes musicals. Perquè no hi ha millor realització que la del videoclip. Nosaltres en vam passar encara algun. Recordo, per exemple, el Girls on film, de Duran Duran, que em va costar quinze dies de suspensió de sou i feina perquè s'hi veia, molt fugaçment, un mugró. Era l'any 1982. A punt de pujar els socialistes, però encara estàvem així.

Amb els seus estriptis de després es va voler venjar?

Bé, a TV3 només en vaig fer un: el del primer dia de l'Àngel Casas Show. I es va muntar un pollastre colossal. Jo vaig dimitir, perquè el director d'aleshores, l'Alfons Quintà, va embogir. Del que es tractava era d'internacionalitzar TV3 en els seus orígens. Anàvem contra aquella frase de l'Alfonso Guerra que deia que TV3 havia de ser una televisió antropològica. I nosaltres volíem desfolkloritzar-la. Recordo que fins i tot els sardanistes van muntar-nos una mani, davant de la seu, perquè no hi havia programa de sardanes.

Què és el que volia aportar a TV3, vostè?

Jo el que volia era fer el Casas Show. Em van oferir la direcció de la casa i també ser cap de programes. Però vaig dir que no, perquè volia fer el xou. També a Barcelona TV em van dir que fes un programa, però jo això ho veig incompatible. En tot cas, al final vaig fer el salt a TVE, després d'un parèntesi a la SER.

Per què va marxar de TV3?

Em vaig barallar amb l'Enric Granados, que era el director general, i vam acabar molt malament. No em sentia ben tractat: altra gent que havia arribat després estava produint els seus programes i amb mi no hi havia manera. Segur que vaig fallar jo també, perquè quan la gent s'emprenya fallem tots dos. I jo volia parar, perquè no fèiem vacances d'estiu, però el que m'oferien era impresentable.

A TVE converteix els estriptis en setmanals.

Sempre he sigut un gran erotòman, per dir-ho d'alguna manera. Per a mi l'estriptis és un art, em sembla una especialitat dins de la dansa. Després va venir tota la púrria de gent que es despullava, però el que fèiem estava molt cuidat i no era pas barat, per ser tres minuts i mig. Era molt car i laboriós: creàvem l'argument, les noies venien de París, com els nens petits. La coreògrafa havia estat al Crazy Horse, fèiem el càsting allà, el vestuari, un decorat per a cada número... Havíem mirat els locals d'aquí i el que vam trobar no estava a l'altura del que buscàvem. No m'importa haver passat a la història per haver fet els estriptis, ara bé, eren tres minuts i mig en una hora i mitja de programa. I en tot cas ja tenia mèrit colar-los en una televisió pública com era TVE. Recordo la cara de l'Hermida, que feia un noticiari de nit just després nostre. I entrava per tall, sense anuncis. Sovint jo acomiadava amb la noia despullada al costat i passaven el crèdit. I el següent pla era ja l'Hermida, amb una cara d'al·lucinat...

Quina televisió mira, ara que ja només ho ha de fer per plaer?

Miro poca televisió: el futbol, molt de cinema... A l'Évole me'l miro. I, a vegades i per nostàlgia, algunes entrevistes que fa l'Iñaki Gabilondo al Plus. També algun Convidat de l'Om. I les notícies del Xavier Muixí, a Barcelona TV. A mi el que m'interessa és la música. Sóc poc de sèries, per exemple: no estic gaire al dia i no m'agraden les que continuen les trames. Miro Modern family i Big Bang. Però és que la televisió no em diverteix especialment. I em sap greu però a vegades veig TV3 i em fa patir. I a BTV jo patia molt, perquè volia fer més del que teníem capacitat de fer. Però érem una televisió petita...