26/06/2020

L'orgull de la diversitat

3 min
Turquia prohibeix la marxa del Dia de l'Orgull Gai d'Istanbul

En record de Sarah Hegazy

Cada 28 de juny, Dia Internacional de l’Orgull LGTBI+, ens agradaria poder dir que cada any que passa el món és una mica més respectuós amb les diferències; però la realitat ho desmenteix. Augmenten les sol·licituds d’asil per orientació sexual i identitat de gènere diverses, tot i que no n'hi ha xifres oficials, ja que les persones que les presenten gairebé sempre fugen dels seus països també per altres raons. Rastres de dolor recorren el món i busquen guaridors albergs per a la por, mentre entitats com l'ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) treballen per oferir protecció a qui a casa seva no és acceptat.

Aquí, que en la nostra ignorància crònica només veiem el que surt als mitjans, ens creiem gairebé lliures de pecat. Ens tranquil·litza saber que hem fet lleis acollidores amb la diversitat i que som pioners en avenços tan determinants com l’aprovació del matrimoni homosexual. Així i tot, les lleis no canvien d’un dia per l'altre la mentalitat malaltissa d’aquest percentatge de la nostra societat històricament reaccionari i que ara mateix encoratja la creixent ultradreta, que algú m’haurà d’explicar com hem pogut deixar entrar al Parlament.

El suïcidi de l’activista lesbiana Sarah Hegazy a trenta anys, empresonada per haver gosat onejar la bandera multicolor, ens queda lluny perquè la Sarah no va néixer ni a Badalona ni a Logronyo. No acabem d’entendre que l’odi envers els i les diferents no sap de fronteres ni de passaports. Faríem bé d'enregistrar en la nostra desmemoriada memòria els casos d’agressions i discriminacions que es produeixen als nostres carrers contra el col·lectiu LGTBI+ que recull, per exemple, l’Observatori contra l’Homofòbia de Catalunya (des de l’1 de gener de 2020 en registra ja 44).

Vivim, però, en el que el filòsof Daniel Innerarity denomina “l’era de les disculpes”, de manera que si podem justificar el terrorisme d’estat, la corrupció endèmica, la burrocràcia que devora els recursos públics, la inexplicable llei mordassa o les cues de la fam que durant la pandèmia han escurçat les iniciatives privades i no els nostres impostos, ¿com voleu que veiem com petites excepcions que no confirmen cap regla la pallissa a dos nois gais per besar-se al transport públic, la violació correctiva d’una lesbiana que ho semblava massa o els abusos diaris que pateixen les dones transsexuals que exerceixen la prostitució, en la seva majoria perquè no se’ls ofereix cap altre mitjà de vida?

La nit electoral en què Ada Colau va sortir escollida alcaldessa de Barcelona va improvisar un emocionant discurs. Va dir: “Orgull, grandíssim orgull de tots i totes vosaltres. Orgull de la gent de baix, de la gent invisible, de les dones, de les migrants, de les precàries, de les treballadores, de les aturades. Grandíssim orgull”. I mentre deia “les dones” feia amb les mans el símbol del triangle, herència del feminisme dels anys 70.

Quan es tracta de fer un món millor tots i totes som dones, tots i totes som gais, tots i totes som lesbianes, tots i totes som trans. Tots i totes som agents de canvi. I ho som amb orgull. Perquè tots i totes lluitem no contra el patriarcat sinó contra l’heteropatriarcat. I això ho hem de recordar quan no sabem sumar i tristament restem. Resultarà que tenen raó els que pensen que no calia que el cantant Pablo Alborán sortís de l’armari, perquè no hi ha armaris suficients per albergar tota la diversitat que regna al món i tots i totes sabem que tots i totes som iguals i tots i totes som diferents.

També sabem que recentment el Tribunal Constitucional ha prohibit els símbols als espais públics –inclosa la bandera gai que penjava en algun ajuntament- i que desafiar-lo pot sortir ben car quan menys t'ho esperes. Vet aquí el seu elevat grau d’arbitrarietat. No obstant això, qualsevol ajuntament que es preï hauria de penjar aquest 28 de juny la bandera de l’arc de Sant Martí.