10/12/2020

En el silenci espès del vagó

1 min

Va a tongades. A vegades els vagons del metro de Barcelona s’omplen de cantants melòdics, acordionistes, guitarristes o rapers que improvisen lletres en què retraten les cares de la gent que els mira. Encara recordo un Killing me softly with his song que va anar d’un pèl que no em salto la parada per seguir-la sentint, però allò va ser una excepció. Ara, però, quan s’acosta Nadal, sovinteja la gent que demana diners. Tots comencen demanant perdó per les molèsties i al vagó es produeix aquella incomoditat de quan algú crida l’atenció pel que sigui. Entre les mascaretes per la pandèmia i la pobresa creixent a la ciutat, tots semblem tancats en la nostra pròpia bombolla. Cansada de tot, una noia que acabava de demanar va enfilar la porta que s’obria, va mirar-se el pot de les almoines i al moment de sortir del vagó va rebotre contra terra un parell o tres de monedes de cèntim que algú li havia donat, dient tota enrabiada penjaments en una llengua que ningú va entendre. El viatge va continuar en un silenci encara més espès.