06/06/2019

El triomf de la mediocritat

3 min

Un dels temes tractats durant la Reunió del Cercle d’Economia de Sitges va ser el de la pèrdua de pes de Catalunya. No vaig poder-hi assistir, tenia feina, però no em va sorprendre llegir en alguns diaris que la conclusió del debat sobre un tema tan important, i tan debatut, fos que havíem de fer els possibles perquè les companyies que havien marxat durant les jornades del referèndum del 2017 tornessin a Catalunya. La marxa d’empreses tan patriòtiques i compromeses amb el país va reforçar de manera definitiva la idea que hi ha un 'ells' i un 'nosaltres'. Que amb ells a sobre nostre, decidint per nosaltres, cobrant els impostos en nom nostre, desinvertint i fent xantatge a empresaris nacionals i estrangers (el paper del rei Felip en tot això hauria de ser tema de tesi doctoral) no tenim res a fer. Com he dit i repetit tantes vegades, i no me’n cansaré, som seus però no som dels seus. El paper tristíssim dels presidents espanyols del Congrés i del Senat, obligats a trair els seus compatriotes a canvi d’un càrrec, per donar plaer als seus amos de Madrid, és l’últim triomf del nacionalisme espanyol sord i descordat, que s’imposa des del PSOE fins al PP.

Ara bé, no tot és culpa de Madrid, ni d’Espanya. Al cap i a la fi, res del que estem patint no és nou. Sabem qui tenim al damunt des de fa segles i, malgrat tot, Déu n’hi do com ens n’hem anat sortint. El que no tinc tan clar és si ara, ja ben entrat el segle XXI, ens estem dotant de les eines per ressorgir de l’ofec sistemàtic al qual Espanya ens sotmet. Catalunya, i en general la catalanitat al conjunt dels Països Catalans, se n’ha sortit perquè ha estat millor. Ha estat més treballadora, més culta, més productiva, més curiosa, menys satisfeta d’ella mateixa, amb més ganes de sortir i aprendre del món. La Catalunya motor d’Europa, amb totes les contradiccions, amb les febleses, els encerts i els desencerts, era un país que valorava les elits, que valorava el risc i el talent. Era el país dels catalans universals, les escoles progressistes, les iniciatives empresarials, les iniciatives socials, les mútues, les grans institucions nacionals; en definitiva, una visió cosmopolita, global i globalitzadora, nacional, travessava el país de dalt a baix. Noms, noms, noms. Talent. Profunditat. Avui, més que mai, tenim la joventut preparada i culta. I tanmateix, premiem el talent com cal?

Avui veiem com la mediocritat s’imposa. Hi ha un aire de volada curta, de por de mirar enfora. Por de voler pensar i, sobretot, de voler tirar endavant iniciatives potents. La pseudoideologia de l’igualitarisme esclafa la iniciativa. El que és gros, el que és global, el que ens és donat per alguna elit que pensa, que se la juga, que es distingeix i diferencia, està sota sospita. La revolució de la mediocritat s’imposa amb la llosa de l'“O tots o ningú”, per acabar en el ningú, esclar.

La síntesi del present ha estat veure com el país, en general (i generalitzar sempre té algun ingredient d’injustícia), queda en mans de persones incapaces d’articular visions globals, però sobretot plans d’acció que permetin a Barcelona i Catalunya, també a la resta de la catalanitat, surar per damunt de la mitjana. La mediocritat ha fet via amb la complaença de tothom. Quan temps enrere, sembla la prehistòria, el president Mas es va proposar fer “el Govern dels millors” va ser la riota de molta gent. No se’n va sortir. Els temps propicis per a l’experiència i el talent minvaven; i potser va escoltar persones que ja no pertanyien al grup millor. La intenció, però, era bona, lloable, honesta i fonamental. La confusió de la democràcia amb la baladreria, l’igualitarisme amb la mandra, el periodisme amb la tertúlia, l’humor amb la banalitat, els valors amb un discurs o, pitjor, amb un espot publicitari, han fet miques el prestigi del que és sòlid, transcendent, fins a arribar a convertir els lideratges, ja sigui en el món privat (tornem a Sitges) o en el públic, en la imatge del que el país pot arribar a esdevenir.

Vivim temps en què cal saber què passa més enllà de les nostres fronteres. Temps de canvis radicals, que han deixat molta gent al punt de l’abisme. Quan la solució tan sols és pastada a base de bones paraules, de principis esbossats a base de llocs comuns, la pèrdua de pes està garantida. Quan malgrat les bones paraules no passa res de res, quan la ignorància dolosa i la mediocritat han quedat al descobert, què queda? Un solar del qual, precisament, els nostres millors fa temps que van fugint. El triomf de la mediocritat ens duu de cap al declivi. No en podem ser còmplices. No tot és culpa de Madrid. Cal ressorgir a base de talent. Cal prestigiar-lo i garantir que els millors se’n surtin.

stats