Aparentment, Pocs retocs
Podria semblar que tot era només qüestió de ganes. Aquella motivació que no es pot tenir ja quan t’has acostumat a aixecar títols i fa la sensació que guanyes per inèrcia. Podria semblar que era vàlida la teoria de la panxa plena, si més no, quan Messi va desbordar com en les millors nits. I va esprintar enrere per perseguir un rival que s’escapava sense oposició, o va posar la cama per robar una pilota, o va estar en zones d’atac, o va somriure amb els companys. O va ser ovacionat.
Podria semblar que el nou Barça va obrir la competició amb només una lleugera mà de pintura que renovava les forces. Però els retocs de Luis Enrique van demostrar que són realment profunds i directes. El tècnic ha estudiat amb detall la plantilla i coneix la Lliga: té clares quines tecles calia tocar. I de moment les ha tocat amb contundència.
El partit del Barça va ser completíssim fins i tot amb deu homes. Encara amb cert ritme d’agost en la circulació en alguna fase tranquil·la del partit, però amb una altíssima intensitat, l’equip blaugrana va posar en escena una nova proposta que potencia les seves millors virtuts i tapa amb solidesa els seus defectes. I gairebé tot es concentra a la banda dreta, on Rakitic va tornar a ser un dels homes més decisius. A estones visible i a estones a l’ombra, el partit del croat va ser immens, atent a la cobertura d’Alves, cobrint un espai gegant que equilibrava l’equip i és una pota on Busquets deixa d’anar coix. Rakitic, per ocupar el lloc que ocupa, és la prova més clara que no són pocs els canvis que s’han fet, encara que la dinàmica de joc recuperés moltes de les sensacions que ja s’han vist al Camp Nou.
Amb Rafinha i Alves, Rakitic va construir un triangle a la dreta que ajuda a crear el millor context per al lluïment de Leo Messi. L’argentí va poder rebre amb prou condicions per provar de girar-se, conduir, traçar aquelles diagonals que semblaven oblidades. Amb Rafinha estirant el rival en profunditat, Alves distraient-lo en horitzontal i Rakitic gestionant el temps de la jugada, Messi va poder aparèixer al seu gust. Per l’esquerra, Iniesta liderava una altra sinergia que, sobretot a la segona meitat, va ser poderosa, amb Alba i Munir (Pedro) sent especialment punyents.
L’ordre defensiu en inferioritat, amb un 4-4-1 disciplinat, va ser molt més que un cant a la cultura de l’esforç. Va ser un exemple més de la revisió microscòpica que Luis Enrique ha fet del seu projecte. Aparentment, pinta molt bé.
