20/06/2020

El que vam aprendre de la primera guerra freda pot ser útil per a la segona

6 min
Xi Jinping, envoltat de dirigents del Partit Comunista degudament protegits, visitant un centre d'investigació per informar-se sobre el brot, el passat 10 de febrer a Pequín

Siguem sincers: entre la Xina i els Estats Units hi ha una nova guerra freda. La crisi del covid-19 no ha fet sinó intensificar l’antagonisme. Són pocs els països africans o llatinoamericans -si és que n’hi ha cap- en què les dues superpotències no es perfilin com a grans rivals. Quan els soldats xinesos i indis s’enfronten cos a cos en un combat brutal en una frontera disputada, Mike Pompeo, secretari d’Estat nord-americà, s’afanya a fer costat als indis. Uns quants parlamentaris britànics han constituït el China Research Group (Grup de Recerca sobre la Xina), en el qual la paraula research vol dir recerca contra, com en el cas del European Research Group. Huawei és un problema a tot arreu.

Qualsevol analogia històrica és imperfecta, però si una guerra freda és en essència una lluita multidimensional i de llarga durada lliurada a tot el món per dues superpotències, ens trobem davant d’una nova guerra freda. La pregunta que ens hem de fer els altres és què hem de fer davant d’aquesta situació. ¿Amagar el cap sota l’ala i dir “Sisplau, fes que s’acabi d’una vegada”? Aquesta és ara, en línies generals, l’actitud de la majoria d’europeus. ¿O reconeixem aquesta realitat i procurem modificar-la? Com que, evidentment, la segona opció és la correcta, vet aquí nou lliçons que es poden treure de la primera guerra freda de cara a la segona.

1. Penseu a llarg termini. La primera guerra freda va durar més de 40 anys. La República Popular de la Xina té uns punts forts a favor seu impressionants: les seves mateixes magnituds, l’orgull nacional, una innovació progressiva, un poble molt emprenedor i un partit leninista que ha estudiat sistemàticament la caiguda de la Unió Soviètica per no acabar igual. Tenim al davant un llarg recorregut. Necessitem coherència estratègica combinada amb flexibilitat tàctica.

2. Adopteu una estratègia de doble via. Les polítiques de distensió no van ser alienes a la primera guerra freda; en formaven part intrínseca. A les democràcies liberals els anava millor quan la política dura de defensa i contenció es combinava amb la diplomàcia i el compromís constructiu. S’han de deixar molt clares les línies vermelles en temes com la seguretat de Taiwan, però també hauria de quedar clar que estem disposats a continuar col·laborant amb Pequín. La UE fa una bona descripció de la Xina quan diu que és un soci i, alhora, un competidor i un “rival sistèmic”. Davant del grau d’interdependència entre la Xina i les democràcies liberals, i d’amenaces planetàries com el canvi climàtic i el covid-19, l’única via intel·ligent per tirar endavant és la combinació de rivalitat i cooperació.

3. Estudieu la dinàmica interna de l’altra banda... La principal causa d’aquesta nova guerra freda és el gir que el 2012 va adoptar la direcció del Partit Comunista Xinès sota Xi Jinping: més opressió a l’interior, més agressivitat a l’exterior. Hem d’entendre per què el partit-estat xinès ha deixat de banda una estratègia progressiva, més pragmàtica -“travessar el riu temptejant les pedres pas a pas”-, que va possibilitar el creixement pacífic del país durant dècades i li va reportar un atractiu internacional generalitzat a l’època dels Jocs Olímpics de Pequín. ¿I quines forces o circumstàncies poden fer que Pequín torni a una via més pragmàtica i progressiva? Necessitem el màxim de coneixements sobre la història, la cultura i la política d’aquest país, i sobre l’Àsia en general.

4. ...però no us penseu que els fareu canviar així com així. Una de les falses il·lusions de la política occidental durant tota la primera guerra freda era la idea que amb la nostra política exterior podríem canviar d’una manera immediata i ineludible la política interior dels altres. ¿Us enrecordeu de totes aquelles bestieses basades en la psicologia conductista sobre afavorir els coloms i debilitar els falcons? A tot estirar, les nostres mesures seran només una causa secundària dels canvis que es produeixin en el sistema i la societat de la Xina. Eviteu l’arrogància conductista.

5. Recordeu que no ens adrecem només a un estat, sinó també a una societat. Com més critiquem -i amb tota la raó- la política del partit-estat a Xinjiang, Hong Kong i el mar de la Xina Meridional, més haurem de subratllar que no ataquem el poble xinès, propietari d’una cultura i una història riques i fascinants. Totes les accions i declaracions s’han de valorar segons la seva incidència en la societat xinesa i en el partit-estat. Al cap i a la fi, la Xina la canviaran els xinesos, no nosaltres.

6. La Xina no és la Unió Soviètica. Aprendre de la primera guerra freda també vol dir adonar-se que aquesta vegada és diferent. De la mateixa manera que la Unió Soviètica va ser una barreja de política leninista i història russa, la Xina també barreja el leninisme de Xi amb la cultura i la tradició xineses. Francis Fukuyama afirma que la Xina va ser “la primera civilització mundial que va crear un estat modern” i que durant segles va tenir “uns règims centralitzats, burocràtics i basats en els mèrits personals”. Els seus punts forts i febles també provenen d’una combinació de leninisme i capitalisme sense precedents històrics. Hi ha altres comparacions històriques molt il·lustratives, com per exemple l’Alemanya del Segon Reich abans del 1914, econòmicament moderna però conflictiva des del punt de vista social, que va plantar cara a la Gran Bretanya imperial igual com ara Pequín planta cara a uns Estats Units imperials.

7. Si no sabeu què fer, feu el que sigui més correcte. Veiem horroritzats la tragèdia de Hong Kong, l’opressió totalitària dels uigurs a Xinjiang i la mordassa amb què silencien els valents dissidents que actuen pel seu compte. El govern britànic ha actuat correctament quan ha ofert a tres milions de honkonguesos una via per obtenir la plena ciutadania britànica, tot i que això no impedirà l’asfíxia lenta de l’esplèndida síntesi d’Orient i Occident visible en aquesta ciutat de gratacels. El comitè noruec del Premi Nobel va actuar amb encert quan va concedir el premi de la pau a Liu Xiaobo, però no va poder salvar aquest patriota xinès valent i lúcid d’una dolorosa mort a la presó. L’Ajuntament de Praga, la ciutat de Václav Havel, fa bé de donar suport al Dalai-lama encara que el drac tregui foc pels queixals.

8. La unió fa la força. En aquests moments, les democràcies liberals estan fetes un embolic pel que fa a la Xina. Pequín té infinitat d’oportunitats per dividir i dominar. En un document oficial recent en què s’exposa el nou “plantejament estratègic” de Washington de cara a l’altra superpotència, es diu que el primer objectiu de la política dels Estats Units és “potenciar la resiliència de les nostres institucions, aliances i associacions”, però Donald Trump fa tot el contrari. Per oferir una resposta eficaç de doble via al desafiament xinès hi ha d’haver una unitat estratègica que tingui un àmbit geogràfic superior al de l’aliança d’abans del 1989, formada per l’Europa occidental i els EUA. A començaments de l’any que ve, la UE, el Regne Unit post-Brexit i una nova administració nord-americana s’haurien d’asseure amb representants d’altres democràcies per definir els punts que tenen en comú.

9. Les guerres fredes es guanyen a casa. En la primera guerra freda, el més important -amb diferència- que van fer les democràcies liberals per imposar-se va ser oferir-nos unes societats pròsperes, lliures, obertes i atractives. El mateix passarà aquesta vegada. Un exalumne meu xinès ha escrit un treball fascinant sobre les actituds dels seus compatriotes quan tornen al seu país procedents de les universitats occidentals. Vet aquí la seva conclusió: l’experiència de viure a Occident no els converteix -com seria d’esperar- en uns demòcrates liberals prooccidentals modèlics, sinó que esdevenen “dissidents per partida doble”: són molt crítics amb el sistema occidental i també amb el xinès. En última instància, el que els convencerà no serà la nostra política exterior, sinó el que fem al nostre país.

Ah, i una última cosa: parlo de “nova guerra freda” perquè la meva feina com a analista polític és dir les coses pel seu nom. Això no vol pas dir, però, que els polítics occidentals hagin d’utilitzar una expressió amb connotacions tan negatives. Els líders prudents no diuen tot el que saben.