07/04/2020

Ara que estem malalts

3 min
Ara que estem malalts

Per bé o per mal, conec molt bé el Clínic. He passat moltes nits a la seva sala d’espera. El meu pare hi va estar mesos ingressat per un infart, gràcies al qual li van trobar un càncer operable. Va viure trenta anys més, tot i que hi entrava i en sortia molt sovint. Hi va morir la mare d’una pneumònia, i m’hi van operar a mi del cor. L’edifici de la por, quan em trucaven de matinada. I de l’esperança, convençut que els seus professionals són un dels grans actius d’aquesta ciutat.

Va néixer per la necessitat d’atendre les famílies treballadores, que no tenien diners per pagar-se una clínica privada. Cuidaven també pobres, accidentats i presos de la veïna Model. Potser per això les obres van començar el 1895, però no es va inaugurar fins al 1907. La premsa recollia el primer malalt ingressat, un adolescent ferit de bala a la sortida d’un acte polític a la plaça de toros de Les Arenes. El primer mort, una nena amb cremades molt greus.

Pel Clínic hi va desfilar tota la crònica negra barcelonina: assassinats, víctimes d’homicidis, accidents de tota mena, crims passionals o atemptats polítics. El 1909 va allotjar 80 dels ferits durant la Setmana Tràgica. Llavors el dirigia Valentí Carulla, que també va fer front a l’epidèmia de tifus del 1914, i a la grip espanyola del 1918. Per iniciativa seva es va obrir una sala per a tuberculosos i es va crear el servei d’oftalmologia del doctor Josep Antoni Barraquer. Dos anys més tard, Agustí Pi i Sunyer hi introduïa els electrocardiogrames.

Inicialment, el personal hi treballava de franc. El Clínic tenia problemes crònics de finançament, malgrat destacar en branques com la traumatologia o la ginecologia. Als anys 20 va ser el primer lloc d’Europa que va injectar insulina a un diabètic. Aquests serveis es pagaven gràcies a mecenes particulars i gent que deixava diners quan moria. Cobraven 25.000 pessetes per les taxes del joc, fins que va ser prohibit pel dictador Primo de Rivera. Malgrat tot, s’hi va instal·lar calefacció central i muntacàrregues per a les lliteres.

Sota la direcció del doctor Moisès Broggi es va crear el primer servei d’Urgències del país. I a l’inici de la Guerra Civil, el primer sistema de transfusions de sang, amb Frederic Duran i Jordà. Va ser llavors quan es va convertir en hospital de referència i va acollir les víctimes dels bombardejos aeris. L’edifici va ser tirotejat tres vegades (els franquistes van arribar a dir que allotjava un dipòsit d’explosius!) A la postguerra el personal va ser depurat i el centre va patir greus restriccions. El 1949 es va convertir en l’Hospital Clínic i Provincial, i les sales de grans sostres es van dividir en dos.

Als anys seixanta va recuperar el seu prestigi; el 1965 Josep Maria Gil-Vernet hi feia el primer trasplantament de ronyó. Tot i així, l’edifici es considerava irrecuperable i es plantejava fer-ne un de nou a Pedralbes. El debat sobre el “nou Clínic” s’allargaria vint anys, sense resultats. Mentrestant, el 1971 es professionalitzaven els sanitaris i es consolidava un model assistencial per serveis i departaments. L’any 1976 s’hi feia el primer trasplantament de medul·la òssia, el 1983 el primer de pàncrees, i el 1996 es creava l’Institut d’Investigacions Biomèdiques. El 2012 estrenaven la tecnologia quirúrgica 3D, i l’any passat van fer la primera operació del món en 5G.

A temporades, aquest edifici ha sigut la meva segona casa. La importància d’aquest hospital, i d’altres com aquest, l’estan descobrint molts dels meus conciutadans ara que estem malalts. Potser ara ens adonem que la sanitat pública és la conquesta més important d’una democràcia.