20/12/2020

Aragonès i el PSC, vent de popa

3 min

“Aquesta vegada sí..., vaja, em penso”, a desgrat dels sondejos favorables, l’eufòria no regna entre els responsables de la sala de màquines d’ERC. El que hi ha és una tensa, provisional confiança que el 14 de febrer sí que aconseguiran vèncer Junts per Catalunya o, per dir-ho més cruament, sí que aconseguiran derrotar Carles Puigdemont. Tanmateix, en el fons, en el fons del fons, no les tenen totes i comparteixen, encara que no vulguin, la por a un nou i amarg fracàs. Hi ha també, sí, una pinzellada del tradicional acomplexament republicà davant dels convergents (molts republicans encara senten, equivocadament, que JxCat és la continuació de CDC).

Els sondejos vaticinen una victòria republicana. ERC no ha deixat de guanyar múscul, amb alts i baixos, durant els últims vint anys. Ha governat amb uns i altres -en els tripartits, durant el Procés i actualment-, encara que sempre com a segona de bord i mai a la presidència de la Generalitat. Sembla que el progressiu decantament es podria materialitzar per fi. Si així fos, aquesta vegada creuaran primers, amb els braços alçats cap al cel, la línia de meta.

Però no les tenen totes, dèiem. Pere Aragonès és un candidat correcte i que a penes comet errors no forçats, però poc carismàtic i potser massa jove. El líder del partit, Oriol Junqueras, és a la presó (tot indica que hi continuarà estant el 14 de febrer), i la seva participació en la campanya serà forçosament limitada. Els trumfos que pot exhibir ERC tampoc no són cap cosa. La taula de negociació amb l’Estat va quedar arraconada, sense fruits. L’actuació millorable o directament galdosa dels consellers republicans davant la pandèmia dificultarà molt explotar l’argument de la bona gestió. A més, tot i que ERC ha votat -i ha fet ben fet- els pressupostos de Pedro Sánchez, el president espanyol no té cap pressa per alliberar els líders independentistes. Esquerra, però, té el vent de popa. A poc a poc, el gir sever cap al realisme que van adoptar -just després d’empènyer Puigdemont fins a la pseudodeclaració d’independència del 27 d’octubre- ha anat donant els seus fruits. La societat s’ha anat movent i, per sota dels crits i el soroll, el realisme es va imposant. Cada cop hi ha més gent que deixa de combregar amb la narrativa que fa com si res no hagués passat, i que continua repetint que “ho tenim a tocar” i que només cal una empenta per “implementar la República”. La distància entre les paraules i la realitat s’ha anat eixamplant cada vegada més fins a arribar a l’absurd.

A Catalunya, a la Catalunya dels últims anys, però, qualsevol cosa pot passar. No seria el primer cop que Carles Puigdemont desbarata les enquestes. Laura Borràs és una candidata amb ganxo, i Puigdemont, un adversari temible. És carismàtic, intel·ligent, hàbil, tossut i despietat quan convé. És veritat que JxCat encarna el somni de la independència, però, en canvi, més enllà d’això no té fonaments ideològics. És un nadó prematur. Una criatura en formació i fins a cert punt maldestra. Amb gent molt diferent sota el mateix paraigua. Nascuda de la fèrria voluntat d’un hiperlíder.

ERC no pot confiar-se. Encara que tingui el vent a favor. Encara que tingués tots els vents oceànics bufant contra la seva vela estesa.

L’ondular de la història afavoreix també un altre partit, el PSC de Miquel Iceta. L’esfondrament previst de Ciutadans, un partit engendrat per l’antipujolisme més tòxic i agegantat pel Procés, té poc a fer i poc a dir aquesta vegada. Iceta aspira a quedar-se amb bona part de la gran, enorme, bossa de vots que va aplegar Inés Arrimadas en les eleccions del 2017. No s’ha reflexionat prou sobre aquest punt. Recordo la dada: el dia 21 de desembre de 2017 Ciutadans va aconseguir més d’1,1 milions de vots, el 25,35%, més d’un de cada quatre sufragis vàlids.

Que l’aprovació dels pressupostos hagi consolidat el bloc de la moció de censura (sense JxCat, però sí amb el PDECat), un bloc que va del PSOE a Bildu, sens dubte facilita les coses al socialisme. No sols per qui hi ha -ERC en primer lloc- sinó per qui no hi ha, Ciutadans. Que la sortida dels presos es retardi tampoc no li va malament al PSC. Als sobiranistes els pot dir que és cosa de Madrid i el PSOE -que ho és- i, mentrestant, els unionistes no el poden acusar d’haver traït Espanya obrint la porta de la presó als “colpistes”.

Als socialistes catalans, que comptaran amb el concurs sens dubte positiu del ministre Salvador Illa, els convé senzillament que el temps corri lleuger i no trobar-se en el camí cap al 14 de febrer gaires obstacles ni sotracs. Que la seva recuperació electoral es doni amb naturalitat, inercialment, sense fer soroll. Sense ofendre gaire ningú, també.