Arribar tard i malament
Tots entenem que Alícia Sánchez-Camacho ha de donar algun contingut a la seva condició de presidenta del PP català. Tots entenem que el PP català necessita una mica d'això que alguns dels més cursis encara anomenen relat , després del fracàs del gir catalanista de Josep Piqué i de l'enfonsament no gens gradual que va protagonitzar un tal Daniel este-partido-es-una-mierda Sirera. Tots entenem que, després de l'enfrontament públic i més aviat brutal que Camacho va mantenir en el seu dia amb la ja oblidada Montserrat Nebrera, a l'actual presidenta del PP de Catalunya li van quedar unes ganes insaciables de reafirmar el seu lideratge. I tots entenem que, després que esclatessin l'escàndol Bárcenas i, sobretot, l'escàndol La Camarga, sobre els quals encara estem esperant explicacions convincents, Alícia Sánchez-Camacho necessiti moure fitxa. Sobretot, després d'haver perdut la seva condició d'interlocutora privilegiada amb el president Mas, i quan veu que les perspectives electorals, fins i tot en els sondejos de La Vanguardia , se li ensorren inexorablement. I tots entenem que qualsevol líder autonòmic del PP comenci a necessitar fer mans i mànigues per sostreure's a l'efecte Mariano, de la mateixa manera que els líders locals del PSOE, en el seu dia, van fer el que van poder (la immensa majoria, sense èxit) per sostreure's a l'efecte Zapatero: quan el líder principal s'enfonsa, els acòlits fan el que poden per trobar recer, ni que sigui a la desesperada.
Tot això és comprensible. Ara bé, no tot s'hi val en aquesta mena de temptatives. Que, tal dia com ahir, Alícia Sánchez-Camacho fes arribar a Rajoy una proposta de finançament per a Catalunya que "limiti la solidaritat" i que "respecti l'ordinalitat" sona com un anacronisme amb rivets de broma barata. El límit de la solidaritat i el respecte a l'ordinalitat eren les bases de l'Estatut del 2006, que justament el PP va portar al Tribunal Constitucional i contra el qual va recollir milions de firmes arreu d'Espanya, en unes taules petitòries que recordem com un dels màxims exercicis de demagògia que ha conegut la democràcia hispànica. Això, sense esmentar exercicis de virtuosisme com el de l'aleshores ministre Acebes en afirmar que l'Estatut estava tutelat per ETA, i un etcètera inacabable, que ultrapassa de molt la mida d'un article com aquest.
Però encara hi ha una cosa més important que el passat, i és el present. A banda de les ocurrències que se li puguin acudir a Alícia Sánchez-Camacho per mirar de disfressar-se de tercera via i frenar el procés sobiranista de Catalunya, tenim el comportament del PP al govern d'Espanya i de les moltes comunitats autònomes que regeix, començant per les Balears, el País Valencià i Madrid. I aleshores no ens queda cap dubte: el partit de la senyora Camacho és retrògrad, involucionista, agressivament nacionalista i brutalment autoritari. On es pensa que anirà, senyora Camacho, la seva proposta de finançament, a aquestes altures? ¿Ha sentit a parlar dels llops amb pell de xai?
