Un arròs caldós amb el senyor Duran
SI EN DURAN ha fet un exercici públic de sinceritat sobre la seva amistat perillosa amb en Mas, jo no puc ser menys. Ho confesso: la meva relació amb el senyor Duran també és millorable. No perquè jo viatgi molt, sinó perquè em passo moltes hores a la redacció i ell, coses de l'agenda, no hi ha vingut mai, al diari. Però tot té solució, segur. En realitat no descarto gens ni mica que un dia d'aquests em convidi a dinar perquè veig que ha començat a fer gestos cap a personatges amb els quals mai hauria pensat que s'entaularia per solucionar el futur de Catalunya. Sense anar més lluny, ahir va dinar amb en Pere Navarro al 7 Portes. M'hauria encantat acompanyar-los, sóc home d'arrossos. I entenc que hagin triat aquest local. És un restaurant de terceres vies. Per exemple, no és d'aquells llocs que t'ofereixen un sol arròs i et pregunten: "El senyor vol una paella?" I tu naturalment respons amb un sí o amb un no. No. T'ofereixen el caldós, el blanc (amb peix), la paella Parellada, el negre, la paella Manolete, la de verdures... En saben molt, tu! I davant aquest festival de preguntes, com és lògic, tu no saps què respondre, i un dia proves el caldós i al cap d'un any -el teu sou de professor o de periodista o del que sigui no et permet més alegries- tastes el blanc. I així anar fent, sense acabar mai de decidir quin és el teu arròs preferit. Perquè es tracta d'això, oi? Sí, en Duran i en Navarro estan a favor del dret a decidir sempre que la carta sigui generosa... Podria ser que no haguessin acabat de pair el fracàs del cafè (i l'arròs) per a tothom?
