16/01/2021

L’assalt al Capitoli de les xarxes socials

2 min

¿Té dret Facebook o Twitter a fer callar un líder polític? No pas en una democràcia, en què l’accés a les tribunes del debat públic està regit per les lleis i els representants dels ciutadans, i no pels interessos privats. Sabem que privat vol dir precisament l’espai on el públic no té dret a entrar, el lloc que només pertany a un particular, i tenim clar que perquè hi hagi democràcia cal que l’àmbit públic no envaeixi el privat, com fan els règims totalitaris. No tenim tan clar que cal també que l’àmbit privat no envaeixi el públic, com passa, cada cop més, en les anomenades democrà cies liberals. El que ens allunya de la democràcia no és només que l’economia (privada) mani més que la política (pública): és que l’àgora, el debat públic, s’hagi privatitzat, i no deixa de ser una ironia que aquesta àgora privatitzada l’anomenem xarxes socials.

També és irònic que les xarxes socials vetin Trump quan Trump és només un suproducte de la privatització del debat públic. No hauríem de posar el focus en ell, sinó en el segrest del debat públic per part d’interessos privats. El perillós de debò és Zuckerberg i els seus milmilionaris homòlegs. Ells, tant o més que el Partit Republicà, han creat el monstre. Són ells -amb la mesella complicitat de tots- els que soscaven els fonaments de la democràcia en un constant assalt subtil i insidiós. L’assalt va començar permetent que les TV privades arrabassessin l’audiència a les públiques a base de teleporqueria, quan es va passar de mitjans regulats per Parlaments a mitjans explotats per magnats. I l’han culminat quatre espavilats que, moguts només per la cobdícia, han aprofitat els avenços tecnològics assolits amb diners públics per privatitzar i explotar les relacions socials.

I res d’això ho dic contra la tecnologia, que és el gran motor de la civilització, sinó contra el crim que suposa entregar-la als interessos privats. El problema de permetre que empreses que no paren d’acumular riquesa dissenyin, controlin i espiïn les relacions socials i el debat públic, va bastant més enllà de si això els dona dret o no a censurar-nos. El problema no és només que el que creiem que ens regalen ho paguem informant-los de la nostra intimitat perquè la venguin i esdevinguem més vulnerables com a consumidors i ciutadans. El problema, també, és que les xarxes socials determinen amb qui ens relacionem i, sobretot, amb qui no ho fem.

La política, diu Comte-Sponville, “és l’art de viure junts amb persones que un no ha triat, per qui no se sent res en particular i que, en molts sentits, són els nostres rivals”. I, justament, el que permeten les xarxes socials és triar la gent amb qui ens relacionem i ignorar aquella amb qui, per falta d’afinitats, triem no relacionar-nos. Llavors la convivència -entesa com la dura i enriquidora experiència que comporta tolerar, dialogar i pactar amb el diferent- deixa d’existir perquè, pròpiament, ha deixat d’existir l’espai públic. I la pèrdua d’aquest espai deixa sense espai la democràcia.