01/11/2015

La brometa de Halloween, com a metàfora del Barça

3 min
Alguns jugadors del Barça, disfressats

BarcelonaEl món canvia, i el Barça, també. Jo sóc de la generació de periodistes que ja s’ha trobat una tanca que el separa dels jugadors. Envejo la generació que va poder seure al costat dels futbolistes als avions. A mi ja m’ha tocat sempre anar enganxat als lavabos de la part posterior.

De tant en tant, les xarxes converteixen en viral un article que val la pena, com aquest de Ramon Besa en què reflexiona sobre els canvis que ha sofert el Barça després de veure com els periodistes hem quedat fora dels vols oficials del club. Es tracta de reflexions intel·ligents que no amaguen dues veritats: en primer lloc, que la premsa també ha pecat i ha desaprofitat les ocasions que ha tingut, més pendent de gravar una broma que de cuidar una font, dins de l’avió. I, en segon lloc, que si tota la premsa actua igual, fent cas dels gabinets de comunicació, no només hi perd el periodisme. Hi perd el lector, que llegirà el mateix i acabarà parlant del mateix durant tota la setmana.

Potser per una qüestió generacional, encara m’ho agafo amb optimisme. Quedar darrere una tanca t’obliga a ser més original, i m’admira la feina de grans periodistes capaços de trobar els temes, de tenir cura de les fonts en temps de tanques. Com en totes les professions, tenim gent que val la pena i gent que no val ni un ral. Ens cal gent admirable com el mestre Ramon Besa, en Joaquim Maria Puyal o en David Torras, i gent jove, com la fornada lleidatana d’en Jordi Borda, en Sique Rodríguez i l’Albert Llimós, incansables aixecant telèfons. El periodisme és com els productors de carn. Alguns fan la feina pensant en la seva butxaca, més pendents de les abraçades que de les crítiques, i quan la gent descobreix la seva feina mal feta, queda tacat tot el gremi. Sí, també els que han cuidat sempre la seva professió amb amor i amb valors.

Vull pensar que hi ha esperança, encara que aquesta sigui l’època en què tothom s’obsessiona més en la imatge que ofereix, i no en qui és de veritat o què fa. El Barça, com els mitjans de comunicació o la gent a les xarxes, és així. Encaparrat a vendre una imatge que, de fet, potser ja no és certa.

¿Els socis segueixen tenint el poder? Sí, poden votar a les eleccions, però el model de l’Assemblea ha quedat totalment desfasat. Ni és plural ni s’adapta al present. ¿Els socis són propietaris d’un club que necessita lluitar per tenir grans patrocinadors i seguir pagant salaris? ¿La lluita per pagar més per futbolistes encaixa amb els valors del club, més enllà de la selecció del patrocinador? ¿Tots els desastres judicials del club són culpa del procés català?

A mi, no pujar als avions, la veritat, tant me fa. El que em molesta és que em vulguin vendre que la premsa deixa lloc als socis, quan sabem de bona font que tot plegat és per altres raons. No dubto que el següent pas serà fer baixar de l'avió els aficionats.

El Barça evoluciona i canvia, i perdrà llençols a cada rentadora. Podrà evolucionar sense perdre la seva màgia si manté un esperit crític. Si ens preguntem, abans de canviar res, si realment val la pena. Si no ens dediquem, només, a riure les gràcies. L’Assemblea ha de canviar. La manera de funcionar del club, amb tant de directiu i tant d'aval, segurament també. El debat de Qatar s’ha de plantejar. La directiva ha rebut a causa del procés, però altres cops s'ha amagat darrere la senyera quan l'errada era seva.

Si no som crítics, tot serà com la broma de Halloween. Fa molta gràcia veure com els jugadors es disfressen, però no pensem si era bona idea interrompre de manera irrespectuosa una roda de premsa del Getafe. Ja ho sabeu: broma o regal. Molts prefereixen donar i rebre regals i que no els espantin. Fora dels avions, els periodistes hauríem de donar ensurts, de tant en tant. Jo el primer. Encara he de millorar molt, ho admeto.

stats