06/09/2020

La Barcelonota

3 min

El meu gat i jo veiem la gernació de barcelonins campant pel país i fent fotos exclusives d’arbres fosforescents que dialoguen amb esquirols intel·lectuals sobre la ferida lluminosa de la galàxia. O ermites isolades alliberades de ferrenya fe constructiva per Déus que sí que sabien jugar al pòquer de la vida immobiliària. Aquells “Ah! Eh! Ih! Oh! Uh! Borriquito como tú”, sortint de les boques metropolitanes tossint com fumadors de la natura. Barcelonins enganxats a instantànies úniques, especials, que només ells descobreixen, conquereixen, posseeixen. Ells, ens diran qui som, ens explicaran, ens mostraran el “territori”. Perquè ells no són el “territori”. Ells són els que ens justificaran, legitimaran, ens posaran l’ISO 9000 a pobles, paisatges, vaques, escaroles i carquinyolis. El segell al passaport. El pas de frontera. El curiós és que són ells els que venen, els que travessen els límits. Ells entren perquè són refugiats d’ànima pusil·lànime. Són criatures fugint, a fuetades digitals, de l’èxode espiritual de Barcelona. Acollim-los. Manta, vi i una abraçada. Posa un barceloní a taula i que conti, sanglotant, el seu esfereïdor drama. Snif!

Tots parlen, espantats, que ha tornat la carota. Horrorosa. Terrible. Esglaiadora. Ha retornat la bèstia: “La Barcelonota”. La va veure, batejar, perquè li va mossegar l’ànima, els peus, les neurones, el poeta-pastisser J.V. Foix. Era el 1920. I l’animal ferotge ja fotia queixalades caníbals d’annexió absolutista amnèsica al poble mil·lenari de Sarrià. Foix, de nacionalitat sarrianenca, agafa les armes i dispara cireretes de bitxo coent com un llançaflames: “Al bell sinus de la magna Barcelona exalçada pels poetes, pels artistes i pels patriotes, s’hi ha nodrit una nova ciutat: La Barcelonota. Té tots els vicis d’una mocosa que tira a bagassa i amb la impetuositat amb què satisfà totes les impulsions capricioses del seu instint, està a punt d’assetjar la ciutat noble, cara al patriota ardent. A la Barcelonota, el gran Maragall, li endreçà un himne; però analfabeta d’esperit, no n’ha comprès el seny cabdal i ha preferit d’apropiar-se a la seva honor els cuplets de baixa inspiració i simbolitzar-se a la manera d’una balladora de la Bohèmia pastitxant l’al·legoria d’un escenògraf, tal, i deixant-se interpretar per un actor qualsevol de vodevil”. La Barcelonota borratxa desmemoriada. Zigzaguejant amb una pítima sense claus de casa. Reguitzell sagnant per carrers, botigues, pisos. Ferida, com un porc senglar, envestit per la pandèmia, s’expressa a espeternegades irracionals, inconnexes, moribundes. Més bèstia que persona. Normal, barcelonins, que tingueu pànic. Au, beveu licor de grill no ecològic i màster en darwinisme. Glubs!

Si tremoleu, barcelonins, és que la veritat, feta espirituosa, és propera. Si no sabeu, és que esteu cercant-la com gossos ludòpates un pipicà casino. Ara, la resposta de Barcelona, metafòricament, simbòlicament, és això: metres quadrats de carrers pintats de groc. Un gran parxís. Una petita pàtria de Teletubbies. Una gimcana diària. Una política de P3. Diuen que és per a vosaltres: vianants, ciclistes, contorsionistes, funambulistes... Barcelona és un escape room de carrers groguencs pseudoalliberadors d’extremitats. Però ja us ho va servir a taula J.V. Foix avinagradament: “I tots aquests aspectes de la Barcelonota corresponen a una lletania que no té altra ora pro nobis que suor i pixum repetit fins a llanguir-ne”. Us diran que tot això és “mobilitat sostenible”, o “pacificació de carrers”, o simulació platònica d’un llogarret amish, o “gestió de l’espai públic” metamorfosant un nou ésser mega-súper-hiperrural-urbà. Quanta, quanta mandanga. Una ciutat no és un joc narcòtic de colors per posar els peus, un enredos, un Twister gegant. Una ciutat no són paraules de droga edulcorada creades en fàbriques de propaganda improductiva. Paraules... i no realitats. Per això fugiu a la realitat territorial, els barcelonins. Perquè el fum és indici de foc, però també de femer. Ensumeu.

Recorda, Barcelona, desmemoriada, amnèsica, oblidadissa. Ensumeu el que deia el comarcal Prudenci Bertrana fa un segle de la Barcelonota, i dels apologetes sectaris barcelonots : “No hi ha pas dret a burlar-nos dels simpàtics femers rurals, sobre els quals graten les gallines a ple sol i passa l’aire pur i vivificador”, perquè Barcelona és “el femer urbà”. La merda de la muntanya no fa pudor, però la de Barcelona, deunidó. D’aquí l’èxode respiració assistida. D’aquí l’ampolla d’oxigen real que és el país.