BarcelonaDe tots els conflictes identitaris que acull el Regne d'Espanya, sens dubte, el que té més virulència, el que reflecteix posicions més oposades i que està més lluny de ser pacificat és el valencià. No hi ha consens ni sobre el nom del territori, ni sobre la filiació de la llengua ni sobre la simbologia (les cessions de l'esquerra en aquest àmbit no han estat correspostes per l'altra banda). Les posicions són completament irreconciliables i la lluita per imposar el seu univers simbòlic és aferrissada. La dreta espanyolista porta avantatge, però no tant. No ha pogut impedir que el país segregués una mínima massa crítica suficient per mantenir viva la flama de l'alternativa i bastir unes estructures de resistència civil eficients i sòlides. El valencianisme cívic i polític ha resultat ser, al capdavall, un adversari resistent. I ara, quan el seu model econòmic fa aigües pertot, el PP torna a ressuscitar la Batalla de València per rascar algun vot. Però, ja no som als anys 70, som a l'era de Twitter, una era en què una xarxa cívica ben greixada pot, de vegades, guanyar la partida al governant més poderós.
