13/09/2019

Escolta, Alemanya

1 min

A falta d’unes setmanes perquè abandoni el BCE, Mario Draghi marxarà traspassant totes les línies vermelles que se suposava que no podria trepitjar quan va arribar-hi el 2011. Torna a comprar deute públic, encareix els dipòsits que cobra als bancs i ajorna sine die la pujada de tipus d’interès, amb la qual cosa porta l’alegria a casa dels que tenen una hipoteca de tipus variable i genera cada cop més dubtes als que en tenen una de tipus fix: ¿potser es van equivocar? Cruel dilema. Però l’actuació de Draghi, per molt estel·lar que fos, queda coixa. Ahir va explicar que al BCE hi ha consens: ja n’hi ha prou que siguin ells els que tirin del carro de l’economia. Ha arribat el torn de les polítiques fiscals, és a dir, dels governs. Resumint: Alemanya, que té superàvit, ha de començar a gastar, fet que impulsaria la seva economia i, de retruc, l’europea. El problema: Draghi s’ha passat vuit anys demanant-ho, i Angela Merkel no li fa ni cas. Mentrestant, ell avisa: “La probabilitat que hi hagi una recessió és petita, però ha crescut”.