El blanc és tendència
A les revistes del cor i de moda i als espais d’això que en diuen tendències ( seguir una tendència vol dir, en realitat, moure’s en la direcció que toca) parlen sovint dels vestits de les famoses. Segueixo les cròniques d’en Callarissa, a l’ARA, perquè resulten ser tot un pantone de sarcasme amb les estrelles.
En aquestes revistes i en aquests espais, t’expliquen sobretot de quins dissenyadors són els models lluïts, també si les indivídues ja se’ls havien posat algun altre cop (si ets famosa, es veu que és lleig repetir) i, sobretot, si, per desgràcia, porten el mateix model o el mateix color que alguna altra famosa. Això és un fet lamentable que les fa sortir a les portades amb un KO, en lloc del preuat OK, que vindria a ser l’equivalent dels semàfors verds que en alguns diaris dediquen a empresaris, nobles i aforats en general. Hi ha unes normes bàsiques. Si vas a Hollywood a la catifa vermella, no pots anar de vermell, perquè no destacaràs (deixem de banda que, algunes, només podríem destacar si ensopeguéssim). Si vas a un casament, no pots anar de blanc, perquè de blanc hi va la núvia; si vas a un còctel, no has d’anar de llarg; si vas a la llotja del Barça, no pots anar en texans; si vas a casa meva i ets home, no pots anar més depilat que jo, etc.
Diu que les famoses pateixen molt quan, sense voler, porten el mateix vestit que l’amfitriona. Per això em sorprèn molt que la cunyada d’Iñaki Urdangarin i Cristina de Borbó, la reina Letícia del Regne d’Espanya, decidís anar a veure el Papa de Roma amb un vestit blanc. Jo no sóc una persona interessada en la moda. Tinc un sol vestit que m’ha servit per casar-me a Las Vegas i també per anar al Català de l’Any. Però no cal ser Einstein per endevinar que si quedes amb el Papa segurament ell triarà per a l’ocasió un estilisme llarg fins als peus i amb capell a joc. I de color blanc, esclar.
