Bombolles

Aquesta és una història de mort i destrucció. Per explicar-la no cal fer un desplegament pirotècnic. Els superherois no hi encaixen. Tampoc els efectes especials. El món no està a punt d’acabar-se: de fet, queda fora del receptacle on aquest relat silenciós avança. Els seus protagonistes van amunt i avall, exhibint els colors llampants -fins i tot les fluorescències- que recorren de dalt a baix els seus cossos. Són insignificants. Hi ha algú que no ho sigui? Fins i tot els superherois poden ser derrotats per un verí administrat al moment just. Aquesta història passa a dins i fora de l’aigua. Els protagonistes són un grup de peixos tancats en una peixera. La peixera és al damunt d’una taula, a dins d’una sala vidriada que es troba al centre de la primera planta d’un centre de salut mental. Sempre tenen personal sanitari al voltant. Teclegen missatges incomprensibles als ordinadors. Parlen: entre ells, o per telèfon mòbil. Hi ha una infermera que fa grans bombolles de xiclet rosa i les fa esclatar amb tanta força -amb tan poca decència- que les ones sonores arriben fins a la massa d’aigua on els peixos estan empresonats després d’un breu periple biogràfic en una botiga d’animals. No entenen res, ni són conscients que són protagonistes de res. De vegades, algun dels interns s’acosta al vidre que els separa de la peixera i els mira. Un home que es passeja sempre en batí els observava fa uns minuts amb un dit ficat al nas, sense pressa, i no se l’ha tret fins que des de l’interior de la sala un metge l’hi ha demanat amb un gest de reprovació. Un vespre, un infermer que acabava d’entrar al centre va deixar que l’home es burxés el nas tanta estona com volgués, amb el front esclafat contra el vidre. Quan li va començar a sortir sang del nas es va haver d’aixecar de la cadira i atendre’l.

-Que no veu que està sagnant? -li va dir, agafant-lo d’un braç per emportar-se’l cap a l’habitació-. Vinga, acompanyi’m.

L’home no li va dir res. Va obeir i prou. Es va ficar el dit vermell en una de les butxaques del batí, on també tenia mocadors de paper i el got de plàstic marró del cafè amb llet que havia pres a mitja tarda.

Aquesta és una història de mort i destrucció, durant la qual -de moment- els peixos continuen la seva dansa imprevisible. N’hi ha que es mouen en grup. D’altres prefereixen la solitud. Els han donat de sopar durant el canvi de torn del vespre. La noia que els ha abocat la dosi habitual de paperets de colors ja ha sortit del centre de salut mental i fuma un cigarret mentre camina cap a l’estació de tren, mirant a banda i banda del carrer, no fos cas que algun dels interns s’hagi escapat rere seu i tingui la intenció de fer-li una broma de mal gust.

Des de fa uns dies, un silenci estrany s’apodera de la primera planta cap a les nou de la nit. Gairebé tothom es retira a les habitacions. La sala de la televisió està pràcticament buida: avui només hi queden una dona que dorm en una butaca i dos homes que, vistos des de lluny, sembla que mantinguin una conversa, encara que el monòleg de cadascú avanci per camins molt diversos. Al llarg passadís on hi ha les habitacions, una interna d’uns 70 anys s’atura davant de cada porta i, en cas que estigui tancada, l’obre. Quan les ha inspeccionat totes desfà el camí per tancar les portes. Se senten queixes: homes i dones apareixen, majoritàriament en pijama, al passadís. Els peixos poden observar aquell inici de revolució a través de les càmeres que hi ha a l’espai que ocupa el personal mèdic. Els és indiferent el que passi al voltant seu. Continuen circulant per la peixera, tots menys un que dormiteja rere un bloc compacte d’algues. Cap d’ells s’adona que els infermers i els metges abandonen les seves cadires, inquiets per aquell batibull sobtat. A la primera planta del centre de salut mental els superherois no hi encaixen. Tampoc els efectes especials. Un grup d’interns s’acaba d’amotinar contra els enemics de bata blanca: d’aquí unes hores arribaran teletips a les redaccions explicant que dos metges han “resultat ferits” i que “el descontrol momentani s’ha apoderat del centre”. Ningú mencionarà les autèntiques víctimes del desgavell, els peixos de colors que ara mateix agonitzen damunt les rajoles, sense aigua, després que l’home del batí s’hagi esmunyit dins la sala del personal mèdic amb el feix de claus que acabava de robar i, fent un gran esforç, hagi llançat la peixera a terra, donant-los una llibertat excessiva. Mortal.