Bons propòsits

Després d’una nitvella (així he sentit que ho diuen ara) amb amics, en un matí de Cap d’Any gandulejant per casa, amb el concert de la Filharmònica de Viena com a fons, em mentalitzo convenientment per afrontar aquest 2015 que ja tenim al damunt. Serà un any divertit i també serà un any preocupant. Tindrem, espero, tres eleccions. Les municipals i les estatals i, així ho desitjo, aquestes que seran autonòmiques i que aniran revestides d’això que en diuen plebiscitàries o constituents, tot i que em sembla que aquesta mena d’eleccions no existeixen, però segur que m’equivoco, perquè, si els nostres polítics en parlen, vol dir que bé deuen existir. A mi m’agradaria que aquestes fossin les primeres, esclar, posem-hi el dia de Sant Jordi, que així faríem una diada de llibres, roses i vots. I que després vinguessin les municipals, que són les úniques segures, perquè les generals o estatals bé podria ser que passessin a l’any vinent, segons el coratge electoral del senyor Rajoy, que dependrà del despegue econòmic i de l’estabilitat de l’empenta d’aquesta mena de Jesucrist de la Passió d’Esparraguera que és el senyor Pablo Iglesias. Però pensem que, si tot va bé, serà un any d’eleccions. Un any de discussions. Un any de programes. Un any de victòries i de derrotes, de celebracions i de laments. Per poc sentit de l’humor que tinguem, podrem passar-ho d’allò més bé.

Mentre sona el Danubi blau amb una lentitud excessiva i els happy few que assisteixen al concert de Viena, amb els ullets mig tancats, s’abandonen al balanceig confortable del vals i se senten el rovell de l’ou d’una Europa mentidera, covarda i carrinclona, jo, ajaçat al meu sofà, vaig prenent cafè i faig els bons propòsits per a l’any nou.

Primer: no seràs pessimista. Si el president Mas i Oriol Junqueras no s’entenen, no seràs pessimista. Tant si el president Mas s’entesta en la llista única presidida per ell mateix com si Junqueras vol llistes separades, no seràs pessimista. T’esforçaràs a pensar que tots dos ho fan a fi de bé. El president vol salvar-se i salvar el partit i el cap de l’oposició vol salvar-se i ser president. Tot és molt legítim, és clar. Però això són negocis autonòmics. Ara érem en una altra banda. Sembla com si el passat no volgués de cap manera desaparèixer, sembla com si el futur, empès per un present poderós, no se’n sortís. Però no hi fa res, no seràs pessimista. Segon: i encara menys seràs derrotista. Malgrat que els sobiranistes o independentistes no som suficients per alçar la cara amb un cert orgull d’eficàcia, no seràs derrotista. Malgrat que els espanyols, a Catalunya, ja són més que els catalans, no seràs derrotista. I malgrat que aquesta Europa dels valsos i els bancs, de la pastisseria barroca i la dreta egoista, no vulgui ni sentir parlar de Catalunya, no seràs derrotista. I encara que molts nens catalans no puguin dinar, encara que centres sanitaris que eren de primera fila hagin de tancar portes i quiròfans, encara que molts ciutadans no puguin pagar el lloguer, l’aigua, l’electricitat i el gas, no seràs derrotista. I si hi ha professors universitaris que cobren quatre euros, si hi ha professors d’institut que han de fer de tot menys ensenyar, si el nostre futur com a país, que és l’ensenyament, va com pot, abaixant els nivells de qualitat, si els nostres nois i noies arriben a la universitat sense saber llegir ni escriure, doncs no seràs derrotista.

Ara el meu concert televisiu arriba al seu final tan esperat per tots els assistents, els innumerables japonesos que hi ha, els membres del cos diplomàtic, els convidats especials, els que després d’anys han aconseguit una entrada, ja tenen les mans a punt per intervenir. La Marxa Radetzky inicia els seus primers compassos. Quina felicitat!

I tercer: miraràs de ser feliç, també. I encara que mig Catalunya sigui imputada per negocis tèrbols i corrupció, si Narcís Serra, Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i altres, convergents i socialistes, segueixen els passos de l’expresident Pujol i tots plegats ens mostren que la massa pútrida catalana és tan notable i espessa com l’espanyola, miraràs de ser feliç. I si Millet no va a la presó, i si els Núñez, pare i fill, només hi fan una curtíssima estada, doncs tant és, miraràs de ser feliç. I mentre a la Musikverein se sent algun picar de mans extemporani, prometo fer un esforç per trobar totes les gràcies a les nostres Tres Gràcies: la Forcadell, la Casals i la Forcades. Sé que em costarà, però m’hi faré. Ho prometo.