09/10/2020

Tot pel gènere sense el gènere

3 min

Un dels meus monòlegs preferits és aquell en què Aamer Rahman explica que el concepte de racisme invers és bastant idiota i només demostra ignorància respecte al racisme com a estructura social.

Ell diu que pot existir el racisme envers els blancs, i tant: només cal agafar una màquina del temps, anar-se'n a l'època abans que Europa colonitzés el món, convèncer la gent de l'Àfrica, l'Àsia i el sud i centre d'Amèrica per envair Europa, robar-li a la gent blanca la terra i els recursos, implantar alguna mena de comerç internacional de persones blanques esclavitzades durant un parell de segles, posar gent blanca a treballar a les plantacions d'arròs a la Xina, fer que tots els seus descendents hagin de migrar i viure als països de la gent de color (people of colour, en la seva denominació anglesa, una expressió utilitzada no pas com a eufemisme sinó com a ampliadora de la racialització més enllà de la negritud). Després de segles i segles i segles d'aquesta violència, fer acudits sobre gent blanca sí, seria racista.

Allò que assenyala Rahman amb ironia és que el racisme no és una opinió, sinó que l'opinió és la punta de l'iceberg d'un entrellat que inclou totes les estructures socials i que, de fet, articula la societat. El racisme i la construcció de la modernitat són consubstancials. Així de greu és la cosa.

Començo per aquí per arribar a l'Institut d'Estudis Catalans i la seva actualització del vocabulari LGTBI amb resultats altament problemàtics. D'una banda s'han inclòs les paraules heterofòbia i cisfòbia i d'una altra hi ha un seguit de definicions que s'han fet basant-se en el concepte sexe sense distingir-lo del gènere, cosa que fa literalment impossibles algunes de les definicions.

I malgrat això, aquí les tenim.

Les paraules heterofòbia i cisfòbia existeixen, no n'hi ha cap dubte. I passen a ser correctes en el moment que el DIEC les recull, així que no hi podem fer res. Però del que estem parlant aquí no és de paraules, sinó de conceptes. Com a tals, heterofòbia, com cisfòbia, com racisme invers, formen part d'un vocabulari negacionista dissimulat que converteix violències estructurals i històriques en una mena de mania personal. Hi ha qui té mania a la gent heterosexual i/o cis, com hi ha gent que té mania a les dones trans, ves per on, com qui diu carn o peix, mar o muntanya, truita amb ceba o sense ceba.

Aquesta manera simpàtica d'aplanar la qüestió, de negar la desigualtat, de capturar la paraula que l'assenyala i repartir-la a tort i a dret, que si un prefix aquí, que si un sufix allà, és una forma de LGTB-fòbia. Perquè nega la gravetat de la qüestió, la seva profunditat, i ens arrabassa eines de resistència que hem trigat moltes dècades a fer arribar al diccionari. I, quan ho aconseguim, ens les inclouen desactivades. Una mostra ben paradoxal de violència estructural.

Per acabar d'embolicar la troca, l'IEC ha volgut incloure termes de la teoria de gènere sense incorporar la teoria de gènere, i definint-los a partir d'una cosa que anomenen sexe. Era més senzill no incorporar les paraules si era per negar-los el concepte, sincerament. Perquè cissexual, transgènere o monosexual des d'una perspectiva que no recull l'existència del gènere com a construcció social a partir del cos, però independent del cos, són paraules buides, paraules buidades del concepte. I aquestes paraules, per a moltes de nosaltres, no són dibuixets sobre un paper, ni una cosa moderneta en la qual invertir recursos i posar-nos la medalla de la inclusió. Són conceptes que necessitem per mirar d'aturar la violència.

Com que aquestes qüestions són estructurals, m'és bastant igual que la gent de l'IEC tingués bones intencions, i m'interessa poc què opinen i molt menys categoritzar-los com a LGTB-fòbics o no. Si la qüestió és estructural, aquí no se'n salva ningú. És per això que calen mesures a tot arreu, que es prengui la qüestió amb la serietat que mereix i deixar-nos de nyaps efectistes que fan més mal que altra cosa.