15/07/2020

Xicotots a les PAU

3 min
Examen de selectivitat a la facultat d'Economia i Empresa de la UB, celebrada aquest 2020 amb mesures de seguretat excepcionals a causa de la pandèmia del covid-19

"Les dones amb aparença masculina són avaluades de manera negativa mentre que els homes són avaluats de maneres positiva. Això és aplicable als dos gèneres, ja que tant els homes com les dones emeten judicis negatius davant les dones amb aspecte masculí". És un fragment del text que van haver d'analitzar a la prova d'anglès de les PAU les més de 40.000 persones que s'hi van presentar la setmana passada. Un text resum d’un article publicat a la BBC News, on aquesta frase apareix treta de context i sense problematitzar, com una veritat i prou, com una dada objectiva i innocent.

Entre totes les persones que feien l’examen, hi havia moltes noies masculines, que estan vivint violència constant perquè qualsevol diferència respecte a la norma de gènere segueix sent un abisme. També hi havia molts nois efeminats, paraula que reivindico amb orgull perquè porta tota la càrrega de l'insult misogin, i hi havia moltes persones trans i moltes no binàries que van anar a fer un examen i van rebre, un cop més, un missatge de correcció de gènere totalment innecessari i sense cap possibilitat de resposta.

Dates simbòliques i espectacle. Fa dos dies, com aquell qui diu, celebràvem el 28-J, Dia de l'Orgull LGTB, i a les xarxes tothom es va omplir els perfils de banderetes i tothom va repetir l'eslògan del moment: que si love is love, que si estima com vulguis, que si no passa res. Un dia per demostrar a les xarxes, de cara a la galeria, que som persones obertes que construïm justament això, una societat oberta i plural on es pot viure bé.

Cada cop tinc més la sensació que els dies aquests commemoratius són com els aplaudiments als equips sanitaris durant la pandèmia: van més de qui aplaudeix, de demostrar quina bona societat som, que no pas de donar un suport real a qui els rep, que ja tornen a estar fent vagues i concentracions per aconseguir uns drets laborals mínims davant la indiferència d'aquesta mateixa societat que tornarà a aplaudir, això sí, quan ens torni a caldre que saltin tots els seus drets laborals (i humans) per atendre'ns a la resta. Un gest que surt de manera espontània i amb els millors desitjos, però davant el qual hem d'estar atentes perquè la societat de l'espectacle, que diria Debord, ho devora tot, constantment.

Les grans dates simbòliques, el 28-J, el 25-N, el Blackout Tuesday, que han estat de gran utilitat en el seu moment, han derivat cap a la dimensió hipersimbòlica que desactiva la possibilitat real de canvi, i invisibilitza a través del món paral·lel de la representació l'autèntica dimensió de la tragèdia. Es concentren en un dia tot d'esforços que remeten a "acceptar" la raresa i això impedeix la pràctica de qüestionar què fa que la raresa existeixi, i què fa que la data simbòlica sigui necessària. Què fa que el personal sanitari s'hi estigui deixant la pell: una pandèmia o unes condicions de treball precaritzades al límit.

La raresa LGTB, com la raresa de gènere, com aquesta qualificació de “noies masculines” que mai no fem amb els nois masculins, es mira de resoldre apel·lant a l'amor un dia a l'any o donat unes hores de taller de gènere a les escoles, dos moments d'excepcionalitat que només assenyalen que la raresa és això, excepcional, i que la resta està bé i és normal. Però se segueixen enviant missatges disciplinadors constantment que passen totalment inadvertits: estima com vulguis però, si ets una noia masculina, et recordo que tothom et mirarà malament, no fos cas que te n'oblidis. De fet, et miraran tan malament que fins i tot els grups de noves masculinitats mai no pensen a convidar una dona masculina perquè expliquem què és la masculinitat en un cos prohibit socialment per a aquesta expressió.

Un missatge doble: perquè no només disciplina en la manera de performar el gènere, sinó en la manera de rebre aquesta perfo, en la manera de mirar aquesta noia “incorrecta”.

Així, quan diem “estima com vulguis”, recordem que el gènere marca perfectament com pots estimar, a qui pots estimar, a qui has de mirar bé i a qui malament, qui és desitjable i qui no. Quan desmuntem tot això, aquest “com volem estimar” potser aflorarà i ens endurem moltes sorpreses. De moment, allò que tenim és disciplina de gènere, violència simbòlica tota l'estona, i l'horitzó molt preocupant d’un miratge social que impedeix tota mirada sobre la realitat material.