“Si cal, serviré taules”, dèiem...

Avui la filla del taxista fa 35 anys i son pare la convidarà a dinar en una marisqueria de les bones. Bé. La convidarà, però no ho pagarà. No podria. El cas és que cada cop que amb el taxi hi porta algun client, a aquella marisqueria, li regalen un val. I amb sis vals ja té dret a anar-hi a fer una mariscada de franc. Ell en tenia cinc, però un company li ha venut el que li faltava. Altres taxistes li han dit que si hi vas amb els vals t’asseuen en un menjador a part, però que et porten de tot.

La filla del taxista va estudiar traducció i interpretació, però no troba feina. Ara el pare li pagarà el carnet de conduir, perquè li sembla que el que haurà de fer és compartir el taxi amb ell. Però a la noia no li agrada gens conduir, ni s’orienta per la ciutat. I el cas és que el pare, ara, tampoc no treballa gaire. Els mesos que li toca aeroport se’n va a l’aeroport. Es posa a la cua i, mentre no li toca, esmorza. Com que al bar de la graella no hi serveixen alcohol, es compra una cervesa al De Paso d’una mica més enllà. De vegades no carrega fins al cap de dues o tres hores, i si la carrera no és bona, el màxim que en treu són vint euros. A la tarda, altre cop. Diu que podria anar per la ciutat, però que tampoc no hi ha gaires clients i a sobre gasta benzina. Si fa quaranta euros al dia, són quaranta euros bruts. O per dir-ho en paraules seves: “Això és abans de desglaçar”. Ha de posar benzina, pagar els autònoms, la llicència...

La filla del taxista sempre diu que, abans, qui no trobava feina deia: “Faré el que sigui, com si haig de servir taules o fer de caixera”. Però ara tampoc no hi ha feina de servir taules o fer de caixera. Avui, el dia del seu trenta-cinquè aniversari, bufarà les espelmes i pensarà que no ha tingut mai una feina de veritat. La seva generació serà la d’una gent que potser arribarà als quaranta anys sense haver pogut treballar mai.