Cameron contra Europa

David Cameron és l’home de les apostes arriscades i, un cop més, ha anat massa lluny. Ha confós aliats amb ostatges. Juga amb l’avantatge de saber que no està sol (el front anti-Juncker està ben nodrit per suecs, holandesos i hongaresos) i sap que fins avui la cancellera Angela Merkel sempre ha prioritzat els ponts i la negociació amb Downing Street. Aquesta vegada, però, el xantatge del britànic és gairebé un “o nosaltres o ell”, insinuant que si finalment s’escull el luxemburguès com a president de la Comissió Europea, els britànics podrien avançar el referèndum sobre la seva continuïtat a la UE (i les enquestes diuen que hi ha un 39% a favor de marxar i un 33% a favor de quedar-s’hi; la resta, indecisos).

Cameron no desafia únicament els Vint-i-vuit, desafia els malmesos equilibris democràtics a la UE. Un Regne Unit que s’ha fet totalment a mida la seva adhesió a la Unió ara reclama, a més, que es menystingui el que els europeus van votar a les urnes el 25 de maig.