04/01/2020

Un camí: No una drecera

2 min

Un principi terrible de la realpolitik és que qui té força per imposar-se perdent-hi molt poc no negocia. La negociació, agradi o no, neix sempre de constatar que el mal que et faràs amb la confrontació serà pitjor que les cessions que hauràs de fer si negocies. I el contrari també és cert: si tens clar que de negociar no en treus res, surt més a compte plantar cara (encara que només sigui per dignitat). L’1-O vam plantar cara, amb èpica dignitat ciutadana, els catalans que sentim que Catalunya és una nació. S’equivocaria molt, però, qui es pensés que aquesta èpica rebel no hauria prioritzat sempre la negociació si hagués estat convençuda que era una via practicable i efectiva.

Hi havia sobiranistes que creien en la independència low cost, la que “teníem a tocar” i “era inevitable”, i n’hi ha que -sigui low o high cost - encara hi veuen l’única sortida, però el sobiranisme no suma una majoria si no hi afegim els que entenen que la desobediència civil i tot el sacrifici que comporta té, com a últim objectiu, forçar l’Estat a negociar. Com? Fent-li entendre que el mal que es farà si no ho fa -i manté la repressió- serà superior a les cessions que haurà de fer si reprèn el camí que es va interrompre bruscament el 2010 quan un Constitucional clarament polititzat va trepitjar l’aspiració d’una majoria de catalans a tenir més autogovern i ser més nació.

Som en aquest punt? No. Ara com ara, qui sap que prendrà mal si no negocia -o si no fa veure que hi està disposat- no és l’Estat sinó Pedro Sánchez i la part del PSOE que lidera. S’agafen a la taula de negociació com qui s’agafa a una taula de salvació. L’Estat, sobretot el deep, treu foc pels queixals. I aquest foc ja està tan descontrolat -ara el treuen per la JEC- que pot acabar cremant el seguici més o menys ultradretà que li fa els coros, tot i que abans, per desgràcia, tornarà a controlar la Moncloa, perquè Espanya està encara molt lluny de Sepharad. Per fer efectiva la via de la negociació cal una Reconquesta en sentit invers al proposat per Abascal: cal fer recular la intolerància i la negació de la diversitat. Als intolerants no els fa por la flamarada -és el seu hàbitat-, els fa por el diàleg. Per això, com més se’l vulguin carregar més hi hem de perseverar amb tots els aliats de Sepharad: amb l’aval del PNB i Bildu, la complicitat de Podem i la simpatia dels petits estats d’Europa.

El sobiranisme no serà clarament majoritari si no suma els ciutadans a qui ens importa, i molt, que la causa nacional de Catalunya s’associï al diàleg i la negociació, a la no-violència, al feminisme, a la lluita contra el canvi climàtic i a la defensa d’uns drets i unes llibertat que només són possibles si s’avança en igualtat. Per saber que ara mateix no s’hi acaba d’associar només cal llegir l’últim llibre de Piketty o sentir com reacciona Rahola quan s’apugen impostos als més rics. Volem més sobirania per ser més civilitzats. És un camí que no estalvia sacrificis, però és un camí: no una drecera.