Aprenguem a viure sense pressa: és urgent

‘EL DIARI DE L’IRIS’, el conte que els impulsors de la Reforma Horària regalaran dissabte amb l’ARA, és una història -i perdoneu l’espòiler- amb final feliç. El problema és que se’ns gira feina si no volem que es quedi en ciència-ficció, perquè de moment les úniques pàgines de veritat són les de la primera part, una descripció de la vida estressada, multiocupada i sense sentit horari en què els nens no fan de nens, els pares no fan de pares i els avis no fan d’avis, tothom està cansat i ningú no atrapa el temps. Hi ha una pàgina directament de terror, amb quatre pinzellades sobre l’estat del malestar horari en què vivim. Som el país que sopa més tard, amb menys flexibilitat horària, hem perdut una hora sencera de son en vint anys i tenim un 15% d’obesitat infantil.

Coneixem els avantatges de no eternitzar els dinars de cada dia, sopar més d’hora, moure’ns més, ser allà on som i no estar esclavitzats per la dictadura de la rendibilitat. És urgent un marc legal i uns canvis radicals en horaris televisius, d’àpats, de feina, d’activitats esportives per a canalla. Cadascun de nosaltres pot buscar el sentit a la seva agenda particular, però l’agenda pública i compartida necessita una sacsejada forta i urgent. Un pagès que conec té una inscripció al camió dedicada als cotxes impacients que s’hi amorren al darrere. Hi diu: “Si tens tanta pressa, haver-te llevat abans”. No tot s’arregla llevant-se més d’hora, però és on comença tot. Contra la resignació del “No es pot canviar”, contra la falsa sensació d’acceleració que fomenta el món digital, contra l’obsessió d’omplir el temps en lloc de viure’l, ens cal en primer lloc dormir bé i dormir millor per tenir el cap més clar. I, amb el cap clar, ja entendrem que sense canviar d’horaris no canviarem de vida.