Sóc a la presó perquè m’han enxampat

EL VETERÀ PERIODISTA José Martí Gómez -que s’autodefineix amb orgull com “un puto reporter”- s’acosta als 80 anys de vida publicant El oficio más hermoso del mundo. L’és? “Un mestre o un metge, si ho senten, deuen pensar que el seu ofici és millor. A mi el periodisme m’ha permès viure altres vides que m’han marcat i que recordo. No oblidaré frases i circumstàncies de gent del carrer que té una filosofia i que t’explica el món amb una gran lucidesa”. M’ho admet en una conversa a tres bandes amb ell i Josep Ramoneda, la seva parella entrevistadora de fet, que llegireu a l’ Ara Diumenge. Un exemple. Va preguntar a un noi per què era a la presó i ell li va respondre: “Perquè em van enxampar”.

Ramoneda reivindica escoltar més els sèniors. I defensa el seu amic Martí Gómez per la curiositat infatigable i la seva “discreció empàtica”, que li permet guanyar-se la gent perquè no els avassalla. A més de la passió artesana per l’ofici ben fet, Martí Gómez defensa fer carrer, a prop de la gent, fer reportatge o crònica per ficar-se en la pell dels altres. Reclama passió i emoció. Admet que ell hauria pagat per conèixer Graham Greene o John le Carré, i ni pagant ho hauria aconseguit, i sent periodista ha pogut.

És la sensació idèntica que tinc sortint de compartir una estona amb un mestre com Martí Gómez, l’admiració per qui sap viure i explicar tan bé vides alienes. Parlem cada cop més de plataformes i d’eines i és sensacional tenir tantes vies per ser llegits, però el més important continua sent què diem. És la lliçó revolucionàriament òbvia que ens dóna aquest puto reporter orgullós de la seva puteria periodística al servei d’obtenir notícies, captar vides i retratar ànimes com la del noi que no era a la presó per lladre. Hi era perquè l’havien enxampat.