Tertúlies electorals de ficció
“QUI DIA PASSA ANY EMPENY” podria ser l’eslògan de diversos partits polítics. De fet, podria ser el lema d’això que anomenem política i retransmetem i analitzem en directe fins a l’avorriment, perquè les nits sense gols ni ocasions ni emoció acaben fent perdre l’afició.
Malauradament, aquesta actitud d’ara guanyo temps, ara la pilota és a la teva teulada, ara esperarem, ara ho tirem endavant cap a un nou congrés, ara estiro els límits, ara posposo la decisió, ara creo una comissió, ara canvio el nom a la cosa i etcètera coincideix amb moments en què hi ha urgències reals. Hi ha un immobilisme que contrasta amb la necessitat de canvi, el que sembla nou envelleix de seguida i el que sembla vell perdura per sobre dels pronòstics, i creix un desànim que és cosí germà de l’esgotament.
No passa el mateix a la vida de cada dia, on els rebuts arriben puntuals, on et donen o no la feina, on l’analítica surt bé o malament. I per a mi aquest és el risc actual més perillós de la política. Que ha fet un simulacre d’acostament a la realitat, l’hem feta més nostra que mai, però tendeix a la vida pròpia, a la virtualitat, a ser una bombolla absurda amb certa coherència interna que és de mentida. Un exemple ridícul, grotesc, és que encara dediquem dues horetes a analitzar enquestes electorals la nit dels resultats. Quina paradoxa, no poder esperar ni cent vint minuts, després de mesos esperant i abans de més mesos esperant. Quines ganes d’especular, treure conclusions sobre hipòtesis que seran desmentides en breus instants. Qui fa girar aquesta roda de despropòsits?
Hi ha gent que, amb una resignació incomprensible, encara s’ho va empassant, però cada cop és més conscient d’una distància tan sideral entre les paraules i els fets que les tertúlies polítiques aviat podran ser considerades obres de ficció, en el gènere del futurisme, perquè anuncien coses que passaran, i al final, no.
