01/05/2020

Factures pendents

4 min
Una dona amb mascareta al transport públic de Bilbao, al País Basc

La factura que globalment pagarem pel coronavirus és de dimensions còsmiques. No cal dir que el preu més alt és l’esgarrifós nombre de persones mortes, que a Espanya ja arriba a les 25.000. Potser dos mesos de xifres diàries ja ens han tornat insensibles i ens han fet perdre la perspectiva de la tragèdia, però això equival als habitants que té Molins de Rei o Valls i al passatge que hi cap en uns centenars d’avions.

La crisi sanitària ha posat contra les cordes tot el sistema i els seus efectes perduraran durant anys. La pandèmia econòmica que tot just comença ens pot portar una pèrdua del PIB que fregui els dos dígits, perquè durant el primer trimestre d’enguany l’economia ja ha caigut un 5%. Amb les mesures de distanciament social i les restriccions a la mobilitat, un dels sectors més importants del nostre país, com és el turisme, viurà una temporada nefasta. I l’endeutament de les administracions, de les empreses i de les famílies complicarà la recuperació i, en els propers mesos, les llistes de l’atur no deixaran de créixer.

Però més enllà de l’economia, la factura també és molt alta en altres àmbits. Per molts esforços que es facin, és evident que un període de sis mesos sense trepitjar les aules de les escoles, instituts i universitats suposa una distorsió enorme en l’aprenentatge de nens i joves, amb el cost afegit d’uns hàbits interromputs i una vida social limitada a les pantalles de mòbils i ordinadors.

I en el terreny de la cultura, el tancament de llibreries, teatres, cinemes o museus també és un cop dur per als creadors, per a les indústries culturals i, esclar, per al conjunt dels espectadors. Han de passar encara molts mesos per saber quan es podran celebrar concerts multitudinaris i, evidentment, els esdeveniments esportius seran pur entreteniment audiovisual, amb estadi i pavellons deserts de públic. En el terreny de la cultura, l’oci i l’esport les pantalles esdevindran l’escenari per on passa tot.

La llista de factures per pagar que ens deixa la covid-19 és llarguíssima. L’esforç per reprogramar tot el que s’ha deixat de fer als CAP i als hospitals, el col·lapse afegit en una administració de justícia ja col·lapsada o l’esforç per recuperar la normalitat en els serveis vinculats a l’atenció a les persones amb dependència en són alguns exemples.

I, evidentment, quan les urgències derivades de la crisi sanitària vagin quedant enrere i el nombre de morts ja no sigui notícia, haurà arribat el moment d’avaluar tot el que ha passat i depurar responsabilitats. Davant d’una tragèdia amb més de 25.000 morts és inimaginable que no es vulguin depurar responsabilitats polítiques i, vist com han anat les coses, més enllà de recordar la desesperant propagació del virus, hi haurà un pols per atribuir les responsabilitats a les comunitats autònomes.

Per analitzar el que ha passat, podem posar el focus en la gestió de la crisi sanitària quan la covid-19 ja havia començat a causar estralls, o podem posar el focus en les setmanes prèvies a la declaració de l’estat d’alarma, el 14 de març, quan la Xina ja comptava els morts per milers i Itàlia tenia una part del país confinat. Per això, quan ens fixem en la gestió pública de la crisi sanitària, el més censurable no està tant en els esforços que, amb més o menys encert, tothom ha fet per treure l’aigua d’un vaixell a qui el virus va fer un gran esvoranc, sinó la incomprensible falta de previsió.

Per això, la pregunta que cal respondre és: qui tenia la informació, el coneixement i la capacitat per alertar del que ens cauria a sobre? En una pandèmia de dimensions planetàries, ¿l’Organització Mundial de la Salut, com a principal instrument internacional per encendre totes les alarmes, va actuar com calia? ¿I com s’explica que hi hagi estats tan propers al nostre, com Portugal o Grècia, i també molts estats centreeuropeus, nòrdics i escandinaus on les coses han anat millor?

Pocs dies abans del decret de tancar escoles i decretar-se l’estat d’alarma, eren moltes les veus autoritzades que minimitzaven el coronavirus situant-lo en la gravetat d’una grip estacional. I, lògicament, vam ser molts els que vam donar per bona aquesta explicació. Algú ens haurà d’explicar què va fallar en aquell moment i per què no es va tenir la valentia d’advertir que calia prendre mesures dràstiques, tal com van fer els estats que han patit menys.

És evident que qui tenia tots els elements d’anàlisi és qui participa dels circuits internacionals per on es comparteix la informació, cosa que generalment és cosa dels estats. Quan tinguem resposta sobre això, de ben segur que serà el moment de valorar si una gestió centralitzada de les decisions i dels recursos, amb l'ordeno y mando com a forma de funcionament, i amb més uniformes i medalles que no pas bates blanques, ha estat la millor resposta possible quan ja era massa tard.