22/10/2020

La ruleta judicial

4 min
Josep Lluís Trapero, Teresa Laplana, Pere Soler i César Puig a l'inici del judici sobre l'actuació dels Mossos d'Esquadra en relació al referèndum de l'1-O

Aquesta setmana hem conegut dues sentències més del trencaclosques que conforma la causa general contra els drets i les llibertats de l’independentisme. Dilluns ens llevàvem amb la notícia de la condemna d’inhabilitació als quatre membres de la mesa del Parlament processats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i dimarts anàvem a dormir sabent -per una filtració, com és costum- que l’Audiència Nacional absoldria l’endemà el major del cos de Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, i la cúpula del departament d’Interior durant el referèndum de l'1 d'Octubre.

Des del primer moment en què va començar a obrir-se el rosari de causes judicials, s’ha denunciat l’anomalia que representa que uns mateixos fets, vinculats tots a la celebració del referèndum, s’hagin segmentat en diversos tribunals: els líders polítics i de la societat civil vam ser jutjats pel Tribunal Suprem; els Mossos d’Esquadra, per l’Audiència Nacional; els diputats, pel Tribunal Superior de Justícia; els càrrecs del Govern seran jutjats per l’Audiència Provincial de Barcelona després de la insostenible instrucció feta pel jutjat 13 de Barcelona; i els membres de la Sindicatura Electoral seuran a la banqueta d’un jutjat penal el 4 de novembre. A tot això, cal sumar-hi les incomptables causes de persones encausades, que són centenars i que suporten acusacions buides de contingut però carregades de revenja.

Les sentències publicades aquesta setmana posen de manifest de forma descarnada tot allò que es va fer evident, ara fa un any, amb la sentència dictada pel Tribunal Suprem, que sumava cent anys de presó per al vicepresident del Govern i cinc consellers, per a la presidenta del Parlament i per als presidents de les entitats sobiranistes, a més de les penes d’inhabilitació i multa. Aquella sentència no tenia res a veure amb el que s’espera d’un tribunal que vulgui impartir justícia sinó que era un càstig i un escarment adornat amb les formalitats d’un judici.

Durant les 52 sessions esgotadores d’aquell judici, que es va allargar durant 4 mesos interminables, els que sèiem al banc dels acusats vam sentir centenars de testimonis que pretenien apuntalar l’acusació de rebel·lió, escrita a quatre mans entre la Guàrdia Civil i la Fiscalia, amb el tinent coronel Daniel Baena i amb el fiscal Javier Zaragoza com a guionistes de luxe d’un relat inventat. Van inflar el globus de la rebel·lió amb testimonis que parlaven d’una violència que mai no va existir i van posar el cos de Mossos d’Esquadra en el punt de mira per sostenir un alçament violent que només existia en el món de fantasia dels que volen combatre les idees polítiques legítimes i democràtiques des de la lògica de la repressió a la dissidència.

Com a protagonista estrella d’aquesta pel·lícula, brillava per sobre dels altres el coronel Diego Pérez de los Cobos, que durant l’1 d'Octubre tenia la funció de coordinar els cossos policials. En la seva declaració com a testimoni va atacar el dispositiu dels Mossos el dia del referèndum amb tota mena d’acusacions i va personificar en el major Trapero el fet que la policia no pogués aturar les votacions, mentre considerava exemplar l’actuació de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, que va acabar amb més de mil persones ateses als hospitals.

Ara fa un any, el Tribunal Suprem es va fer seva, de forma totalment acrítica, la tesi de la Guàrdia Civil i de la Fiscalia sobre el paper dels Mossos, mentre que, aquesta setmana, l’Audiència Nacional ha desmentit totalment aquella versió i ha deixat en paper mullat el testimoni de Baena i Pérez de los Cobos. Sorprenentment, uns mateixos fets i uns mateixos protagonistes porten dos tribunals a sentenciar de forma totalment contradictòria.

El despropòsit que representa la sentència del Tribunal Suprem ha de ser corregit de manera immediata. Pels mateixos fets pels quals la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, és condemnada a onze anys i mig de presó, el TSJC condemna els seus companys de mesa a vint injustos mesos d’inhabilitació; i pels mateixos fets en base als quals es declara l’absolució del major dels Mossos, el conseller d’Interior, Joaquim Forn, està complint el disbarat de deu anys i mig de presó.

No pot ser que els veredictes variïn en funció del tribunal quan els fets són els mateixos, talment con si es tractés de la ruleta d’un casino. Un sistema de justícia demostra que és just quan és previsible, perquè davant de situacions comparables respon de la mateixa manera. A Espanya això no passa, i el més escandalós de tot és que el descrèdit l’alimenta el Tribunal Suprem, que s’ha prestat a fer de corretja de transmissió d’aquells que han dimitit de resoldre les qüestions polítiques allà on toca, fora dels tribunals.

Ja hem vist que a l’Espanya de la policia patriòtica, amb la connivència d’alguns mitjans de comunicació, li costa poc saltar-se les regles de la democràcia per fabricar acusacions falses des de les institucions i amb recursos de tots. Cal denunciar-ho arreu perquè aquells que amb mentides i manipulacions ens han portat a la presó i a l’exili no quedin impunes.