09/03/2019

Carnavals sense Quaresma

2 min

Em vaig passar la infància amb Quaresmes sense Carnavals i ara em toca sobreviure a Carnavals sense Quaresmes. Amb 11 anys, quan el tardofranquisme i l’absència de canvi climàtic feien grises i depriments les tardes del mes de març, els meus pares em portaven als viacrucis de Santa Maria del Mar. A l’últim de tots ens donaven un ciri. Recordo amb quines ganes l’esperava. Per contrast amb els altres viacrucis, en què l’única emoció era que els caigués el santcristo als portadors, veure com el ciri es consumia, com regalimava la cera, feia d’aquell viacrucis un excitant videojoc. No em va semblar que s’ho passessin tan bé les meves filles l’altre dissabte quan, disfressades de hippies, pujaven la rambla del Poblenou rere una mena de submarí groc. Feien cara de dir “Què estem fent, exactament?” Les veia més perplexes i avorrides que jo amb el ciri.

Carnaval sense Quaresma seria una bona metàfora dels temps que ens ha tocat viure. Tot té sentit per contrast i tot, sense contrast, esdevé una pantomima. No podem gaudir ni divertir-nos -com exigeix la publicitat- sense patir ni avorrir-nos. Els ara toca divertir-se o ara toca desfilar no acaben de funcionar. És saber que ve un temps gris i avorrit, un temps de dejuni, el que dona sentit a disfressar-se, menjar botifarra d’ou i pujar a una carrossa.

A qui li interessen els carnavals sense quaresmes? A qui li fan por les quaresmes? Al mateix sistema econòmic que, per seguir creixent -i si no creix s’enfonsa-, necessita que no parem de gaudir i divertir-nos. Les quaresmes de tots els sistemes de creences ens obliguen a afrontar el patiment i la mortalitat. No hi ha missatge més destrempador, més corrosiu per a tota forma de consumisme, que el “Pols ets i a la pols tornaràs” del Dimecres de Cendra. I diria que com més present es té més ens costa creure que el nostre jo aïllat -l’ara i aquí-és l’únic que importa a la vida. Capri ho deia d’una altra manera: “Els cementiris curen”.

No crec que es pugui viure sense creences i crec que ara vivim creient que no morirem. Ho sabem, però ens esforcem a ignorar-ho. Vivim en la il·lusió d’un present etern. L’aïllem del futur ineluctable i, aïllant-lo, ens aïllem. El consumisme i la solidaritat són dos pols que es repel·leixen i és per això que tota ideologia que ens demani lluitar i fer sacrificis pensant en els altres només pot ser anticapitalista.

El feminisme (neo)liberal té tant d’oxímoron com un (neo)liberalisme que lluiti contra el canvi climàtic. No avançarem en igualtat fent que hi hagi més dones al capdamunt de les corporacions -o de qualsevol altra concentració de poder-, perquè només hi poden arribar amb el “masclisme més tòxic”. No són àngels, són éssers humans. Només avançarem en igualtat fent el poder menys poderós: aprofundint en la democràcia, convertint la jerarquia en cooperació, sortint del jo. Tenint molt clar que quan ets pols i a la pols has de tornar l’única vida digna i amb sentit és la que es fon amb el nosaltres.