07/12/2020

Càstig, burla, sotmetiment i discòrdia

2 min

La voluntat de càstig, com ja s’ha comentat arreu, és la que mena la decisió del Tribunal Suprem de retirar no tan sols el tercer grau als presos polítics catalans, sinó també la possibilitat d’acollir-se a l’article 100.2 del reglament penitenciari, que regula els permisos dels presos per treballar o fer tasques de voluntariat. Han restringit als mínims més mínims la seva capacitat de moviment, i així pretenen no tan sols privar-los dels seus drets, sinó també soscavar la seva dignitat: es tracta, ras i curt, de tractar-los com escòria, d’infrahumanitzar-los. La màxima duresa, la que no es fa servir mai contra ningú, sí que és pertinent contra ells, perquè el crim que han comès és inaudit i imperdonable: anar contra la unitat d’Espanya. Que equival, tot sigui dit, a anar contra els interessos econòmics d’unes elits de les quals el jutge Marchena, i els altres magistrats del Suprem, són part destacada. Els atacs de l’alt tribunal contra l’administració penitenciària catalana tampoc són gratuïts: insisteixen en la idea que res que vingui de Catalunya és de fiar, ja que allà està tot contaminat pel malèfic totalitarisme separatista. L’autoritarisme d’ultradreta, naturalment, no és res que afecti els poders de l’estat espanyol, tret que un tingui una visió conspiranoica de la realitat.

La voluntat de burla, per la seva banda, és la que du l’Associació de Fiscals a fer dos tuits enfotent-se dels presos polítics i a tenir-los hores penjats a la xarxa. Un deia: “ Junqueras se tomará el turrón en Lledoners ”. I l’altre: “ De donde nunca debieron salir ”, en referència al fet de tornar a la presó. Aquí ens hem acostumat a aquest tipus d’expansions, que com a molt acaben sent desqualificades amb la boca petita pels fiscals progressistes o per algun polític, però el cert és que en un estat de dret és inadmissible que els fiscals, o una associació que els representa, es manifestin en aquests termes. Càstig i burla són instruments que fa servir una justícia parcial per aconseguir el sotmetiment que en el fons venia a demanar el general Beca, aquell que sentia nostàlgia dels afusellaments de la Guerra Civil i calculava que en falten 26 milions. Com que ara estem en democràcia, allò que no poden fer els uniformats ho fan els togats: no afusellen, però processen, empresonen i s’hi acarnissen.

Políticament, és una obvietat que el Suprem no dona a conèixer la seva decisió l’endemà de l’aprovació dels pressupostos per casualitat, i que el que persegueix amb això és erosionar l’actual govern d’Espanya i les seves aliances amb ERC i Bildu. Cerquen sembrar la discòrdia, dividir i rompre aquestes aliances, i val a dir que ho aconsegueixen de ple amb l’independentisme català, que ja ve dividit i romput de casa. Al nacionalisme espanyol d’estat se li veu el llautó de lluny i no perd cap oportunitat d’empitjorar la situació. L’independentisme català tampoc en perd cap ni una per caure de quatre grapes al parany de la disputa interna, cada vegada més degradada cap a l’odi.

stats